dimecres, 16 de maig de 2018

víctor labrado: narrar la història que s'esmuny

Víctor Labrado va néixer el 1956 a Sueca. Tòpicament es repeteix que Sueca és un poble d’escriptors. És inqüestionable que la figura fora mesura del seu convilatà Joan Fuster va esperonar la passió per l'educació, la llengua i la literatura —també— en un parell de suecans, ara ja per damunt de la seixantena, que entre altres coses han destacat pel conreu d’allò que grosso modo podríem qualificar com a crònica del passat recent, un passat encara present a la memòria col·lectiva i que alhora s’esmuny del record perquè del 1975 ençà ha anat deixant de ser actualitat quotidiana. Tots dos van començar la seva labor professional a l’ensenyament. L’un d’aquests escriptors és Josep Franco (1955), autor del best-seller L’últim roder (1986), una narració emmarcada en el bandolerisme valencià decimonònic. Franco va novel·lar a la trilogia integrada per Calidoscopi (1983), Aldebaran (1988) i Rapsòdia (1992) la història respectiva de l’anarquisme, la República i el franquisme a Sueca. L’altre escriptor és Víctor Labrado, autor també d’una trilogia amb voluntat testimonial, situada a unes coordenades històriques idèntiques i localitzada a l’Horta Sud, de la Ribera Baixa i de la Safor. Centro el comentari en aquesta darrera trilogia.
Inicia la trilogia de Labrado l’obra La guerra de quatre (2002), on descriu els antecedents i l’actuació d’un grup de maquis urbà a Benetússer, prop de València. Amb voluntat d’objectivisme desmitificador, hi relata les mesquineses personals que s’amaguen darrere d’alguns fets bèl·lics que, accidentals en el seu moment, comporten potents repercussions al cap d’uns quants anys. Hi llegim confessions fictícies per tal d’evitar colps, processos en què el jutge pressiona els inculpats per alterar-ne les declaracions a conveniència. Assistim a interrogatoris rutinaris amb pallisses i tortures planificades. Ras i curt, el lliurament d’una altra crònica política de l’Espanya sinistra de la dècada dels quaranta, l’enèsima constatació que la Guerra Civil encara no havia acabat.
El segon lliurament, Quan anàvem a l'estraperlo (2004), és el testimoni de la picaresca dels pobres, contemporània a La guerra de quatre, “per guanyar-se el pa de cada dia provant de burlar l’autoritat.” És l’època de racionament dels aliments bàsics, de misèria i de fam extremes. En una cursa atrafegada, desafiant tothora la vigilància bel·ligerant i omnipresent de la guàrdia civil, el jove protagonista de la novel·la recorre pobles i ciutats entre València i Alacant. El protagonista relata les seves peripècies en primera persona. Assistim a un desafiament que de vegades resulta fatal per part dels estraperlistes. En trens atrotinats o dalt d’una bicicleta atapeïda fins a límits inversemblants, el nostre heroi —o antiheroi— trafica clandestinament amb arròs, blat, oli o sardines, productes oficialment intervinguts i amb els quals comercia de sotamà a l’actiu i productiu mercat negre de l’època. De pas, intuïm que aquesta mena de comerç se situa a la base d’algun enriquiment posterior, convenientment blanquejat temps a venir. Deutora de la novel·la picaresca castellana, d’El Lazarillo fins a Pascual Duarte, la narració de Labrado està construïda a partir d’una successió encadenada d’anècdotes o d’aventures que conformen el gruix del discurs i que, enllà de la pròpia entitat psicològica del narrador/protagonista, esdevenen l’autèntic personatge de la història relatada. Emparentada també amb la cruesa i l’humor dels escriptors del sud americans i amb els recursos del realisme italià de postguerra, tant literaris com cinematogràfics, el seu relat opta pel registre fotogràfic i el distanciament emocional. A destacar l’adequació de l’estil discursiu amb la història argumental, que li permet superar amb encert el risc de l’anacronisme inherent al tema triat.
No mataràs (2015), la tercera part de la trilogia, va significar per Labrado un laboriós esforç de documentació. El tou de la novel·la és el  registre fidedigne de certs episodis de la biografia de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home “alt, prim i ben tallat”, que l’any 1936 era un dels millors jugadors de raspall de la Safor, el joc tradicional i popular de pilota esdevingut una institució social en aquesta comarca del País Valencià. Amb la Guerra Civil, i després d’una partida tràgica —si no tragicocòmica— quan els anarquistes ostenten el poder, el joc s’acaba bruscament per ell. Amenaçat per l’esquerra primer i acabada la guerra perseguit per la dreta, Pepe el Carinyo és presentat per Labrado com “el símbol d’un món que s’acaba i de la partida que tants valencians van perdre, ofegats entre dos bàndols”.  És condemnat per les autoritats franquistes. “S’amaga i desafia. El que no fa és resignar-se a podrir-se a la presó tots els anys que els vencedors li han posat de condemna.” Contacta amb els maquis perquè fuig a la muntanya i allà hi coincideix. Però de fet exerceix més de bandoler que no pas de guerriller. No s’allunya mai del seu entorn geogràfic i social, ni s’enquadra en cap disciplina de partit. Té l’orgull, la tristor i la punta de misteri que trobem als maquis de les novel·les de Juan Marsé. Actua en nom propi, recolzat en el seu prestigi personal i buscant empara en els seus amics. El seu caràcter decidit i una excel·lent condició física li permeten revoltar-se amb una certa eficàcia, però, frustrat per la falta d’expectatives vitals, troba la mort en un intent de fugida que té molt de suïcidi. La seva llegenda acaba agafant dimensions mítiques. Aquell home valent i bo es va convertir a contracor en un heroi popular, en definitiva, en l’últim roder valencià.
Simbòlicament, la crònica de Labrado és la de les successives derrotes socials derivades de la insurrecció franquista: la violència dels capitostos de la FAI durant la guerra, la repressió sistemàtica del franquisme a la postguerra. La seva originalitat rau al diàleg latent que el narrador estableix amb l’acció que ens és narrada: per un costat es manté en una oralitat que li permet transcriure amb resultat òptim els recursos expressius del valencià viu, per l’altre es manté documentalment fidel als fets esdevinguts —una fidelitat obsessiva. De manera que supera el costumisme i la temptació moralitzant inherents a l’escriptura proposada amb l’atractiva combinació d’humor i de testimoniatge. Altrament, el microcosmos de la novel·la és el d’un món local o comarcal que s’extingeix, centrat en la competició tradicional del raspall però també estesa a les restants formes de vida quotidianes, de manera que és també la constatació sociològica —amb la corresponent càrrega nostàlgica— del canvi dels usos socials que inexorablement comporta el simple pas del temps i que a l’ensems, en el nostres cas, es produeix en simbiosi amb els envitricolls polítics del primer franquisme. El retaule de Labrado il·lustra amb solvència, doncs, l’anorreament persistent d’una forma de civilitat, a la qual al·ludeix el precepte bíblic amb què titula l’obra.
Antoni Nomen

dimarts, 10 d’abril de 2018

xavier amorós, escriure contra l'oblit

            L’escriptor Xavier Amorós Solà va néixer a Reus el 7 d’abril de 1923. Ha arribat a la respectable edat de 95 anys mantenint una proverbial activitat de conversador, qualificada per ell de xerraire, que li fa evocar sovint, amb absoluta lucidesa, tot de vivències situades a les galeries profundes de la seva producció literària.
            El seu pare era fill de Pradell i de petit havia vingut a Reus a aprendre l’ofici de dependent en una botiga de roba. Va prosperar i el 1911, amb dos altres socis, va poder establir-se pel seu compte al carrer de Llovera, el rovell de l’ou del comerç local. La infància d’Amorós va transcórrer, docs, al si d’aquesta petita burgesia comarcal, però l’assossegament en què vivia va quedar alterat ran de la Guerra Civil.
            La tardor de 1937, després dels primers bombardeigs de Reus per l’aviació feixista, la família decidí enviar-lo a cals avis de Pradell, on passa nou mesos, fins al començament de la batalla de l’Ebre. L’estada al poble del seu pare, en contacte amb la natura esquerpa de la vida rural i amb els esdeveniments bèl·lics, esdevindrà una experiència adolescent iniciàtica que operarà en la consciència de l’escriptor com a substrat de la seva escriptura posterior.
La mort sobtada del seu pare, l’octubre de 1941, fa que hagi de renunciar als estudis universitaris per centrar-se a col·laborar al comerç d’on era soci. Partint d’una incipient vocació juvenil, l’escriptura primerenca d’Amorós és deutora de les nombroses relacions socials de l’autor i sobretot del contacte amb algunes persones lletraferides. Als anys immediatament posteriors a la Guerra Civil es va apropar a supervivents de l’època republicana, nostàlgics del noucentisme i de la Catalunya autònoma. Fou la inqüestionable convicció catalanista de gent com els germans Teresa i Josep Miquel o Joaquim Santasusagna que el va decidir a la total fidelitat literària vers la llengua pròpia. Amb el temps, les consideracions dels discrepants de la dictadura, l’enyorament dels vells republicans i la incòmoda pressió del franquisme li fan prendre consciència de la naturalesa del règim i se’n distancia progressivament.
Fins als 35 anys la seva dispersa pràctica literària es va resoldre a través d’uns versos plens de metàfores elegants, epígon estètic dels tòpics que la versió catalana de la poesia postsimbolista havia desplegat i, per tant, poc personal. Després d’haver-se casat el 1952, aïllat a Reus, no aconseguia traduir en termes literaris la humanització del paisatge en què la seva identitat poètica intentava refugiar-se.
La superació d’aquesta crisi va permetre a Amorós l’assoliment de la particular personalitat literària: per un costat la trobada en la «realitat quotidiana» d’allò que és autèntic, per l’altra l’«expressió autobiogràfica» d’aquesta realitat. L’esperó concret, acostant-se ja el 1960, fou el camí nostàlgic, a partir de textos d’Ungaretti i d’Espriu. El retorn narratiu a Pradell, el poble del pare, li permet (re)trobar l’autenticitat que perseguia. L’exploració, en bona part intuïtiva, i diverses lectures aïllades, assimilades mitjançant una original formulació personal, l’endinsen a la producció de poesies amb contingut social o històric.
Alhora, la utilització d’elements extrets de la realitat immediata el va portar a recordar-ne els antecedents històrics anteriors al 1939, encara relativament presents i sobre els quals pesava el silenci imposat per la propaganda oficial franquista. L’exercici proposat de sinceritat el condueix a l’autobiografia com a recurs introspectiu i narratiu, i, conseqüentment, a pouar en els records de la Guerra Civil, durant la qual havia accedit a l’edat adulta. La poètica d’Amorós i el resultat que se’n derivà feu que se l’inclogués entre els representants del realisme històric.
El petit èxit aconseguit amb Guardeu-me la paraula, el primer recull poètic individual, publicat el 1962, i, sobretot, amb l’obtenció dos anys després del premi Carles Riba amb Qui enganya, para va provocar una situació sovint repetida al món literari: l’estroncament després de la glòria. Llavors, amb la taxativa fórmula que «ja havia dit tot el que volia dir», va liquidar per sempre el conreu de la poesia.
Venen deu anys, situats a l’etapa final del franquisme i al començament de l’anomenada transició cap a la democràcia, que abandona gairebé l’escriptura. I la reemprèn escrivint en prosa relats de caire evocatiu i contingut autobiogràfic. El motiu autobiogràfic ha resultat el principal de la seva obra: el mateix Amorós s’ha qualificat de monotemàtic. Encetada la revifalla, la producció s’orienta cap a dos tipus de textos: uns més abocats a la crònica dels seus anys d’infància i d’adolescència, entre la proclamació de la Segona República Espanyola i el final de la Guerra Civil; els altres cap a un tipus d’articulisme periodístic breu, qualificat com a bonhomiós. La producció periodística es concentra en l’etapa que va dels 60 anys de l’autor fins al 1996, a partir de la qual es va dedicar a acabar les seves memòries.
Amorós ens adverteix que necessita la «primera persona» literària com si es tractés d’uns caminadors. La primera crònica autobiogràfica fou publicada el 1985. Era una narració en què el record de les vivències, d’infància i adolescència, merament personals prenia el relleu i feia recular el marc històric a un segon pla, amb un discurs decantat a la introspecció. La mateixa tònica va seguir en la continuació del relat, publicat el 1996 amb el títol conjunt d’El camí dels Morts, i permet caracteritzar psicològicament aquest text com una obra iniciàtica, consideració reforçada pel fet que l’autor el tanca amb la circumstància de la mort del pare, que sabem que va marcar un punt d’inflexió a la seva vida.
El fet d’haver reeixit a completar i a publicar la versió completa d’El camí dels Morts el va esperonar a continuar-ne el relat, ampliant l’abast temporal a la seva edat adulta, concretament al període del 1941 al 1975, en què amb la mort de Franco dona per acabada simbòlicament la postguerra reusenca. Però les tensions generades pel que tenia d’impudícia novel·lística aquella crònica incomodaren íntimament Amorós, i, semblant a com havia actuat en la poesia gairebé quaranta anys abans, va decidir reorientar-ne el plantejament, allunyar-se de moralitats i de qüestions estrictament personals, i focalitzar el relat sobre els assumptes cívics, incidint ara d’una manera especial en la represa literària en llengua catalana a la postguerra reusenca. L’alternativa entre ficció i no ficció va quedar resolta amb el caràcter memorístic i, doncs, volgudament historicista dels quatre llibres autobiogràfics de Temps estranys, començats a escriure passats els 70 anys i que, amb una empenta considerable, va acabar complerts els 80, i que va publicar entre el 2000 i el 2007. La descripció de la realitat constitueix, doncs, l’eix de l’escriptura d’Amorós, el camí al qual acaben desembocant les marrades líriques o narratives del seu caminar literari.
Ara, el compromís de verisme per part del creador no es pot limitar exactament a aconseguir un registre notarial asèptic. Com a escriptor autobiogràfic no pretén la fotografia estàtica, sinó una pintura de la realitat confusa. Amorós ho aconsegueix amb l’ús de filtres i de recursos narratius propis, com la caricatura, l’anècdota i l’interès pel detall, que el lector de vegades assimila a la simple objectivitat per l’habilitat amb què són utilitzats i l’efecte de real que atorga al seu punt de vista, però que, si se m’accepta la redundància, personalitzen la seva escriptura autobiogràfica, la qual en alguns d’aquests aspectes manté notables similituds amb la de Josep Pla.
Els llibres autobiogràfics d’Amorós, sobretot els de Temps estranys, no constitueixen només una col·lecció de fets ordenats més o menys cronològicament. Són un calaix de sastre on l’autor hi ha encabit, cercant una conjunció harmoniosa, objectes literaris de l’índole més diversa: biografies, històries, crítiques, opinions, assajos, retrats; de manera que el relat biogràfic acaba sent l’excusa per presentar un retaule en què el relataire esdevé un personatge alhora singular en la seva individualitat psicològica i social com a ciutadà de l’univers bastit pel relat.
En relatar-nos d’aquesta manera, doncs, la seva vida, Amorós ens ofereix un exercici literari lúcid i aconseguit.

divendres, 20 d’octubre de 2017

diumenge, 15 d’octubre de 2017

15.10.1940

AMNÈSIA

Has escoltat      la gent que t’aclamava
com si restés      un fil de veu a l’aire,
però és la mort,        urgent, la que et reclama.
L’alba s’enduu       la ferum dels botxins,
la ciutat dorm,      no la veus ni la sents,
només la llum       primera i assassina.

Que trista que és      la guerra, President,
del tot si perds      fins el darrer soldat.
No és el pitjor      les armes que carreguen
sinó saber       que s’ha trencat el temps,
que cridaràs      i el crit s’ofegarà
a l’oceà      cremat de la raó.

Companys dut a judici la vigília del seu afusellament.

quina és la natura del temps?

Els versos —és a dir, l’estil— de Celan remeten a la conclusió de Wittgenstein: d’allò que no se’n pot dir res és millor no parlar-ne. Tanmateix, la poesia de Celan, el·líptica, descarnada, sincopada, evidencia una coneguda constatació en la història de l’art: el com canvia després del què. Rimbaud, Rilke, Benn, Pizarnik, per exemple, segueixen encotillats en la retòrica tradicional, la que beu en la tradició grecollatina i trobadoresca. Vull dir que no feririen la sensibilitat d’un Jacint Verdaguer, posem pel cas. Entengueu-me: potser sí que la feririen pel que diuen en el fons —dieu el que m’ha semblat entendre? demanaria—, però els entendria perquè comparteixen la mateixa manera de parlar, l’ordre clàssic d’articular el discurs.
        Dic tot això a propòsit de “Todtnauberg”, la poesia que Paul Celan va escriure el 1967 després de visitar Martin Heidegger a la cabana —Hütte, en alemany; una mena de refugi o xalet rústic— que el filòsof tenia a la localitat del mateix nom, a la Selva Negra. Tot el que envolta la poesia i la poesia mateixa estan amarats de signes —els motius de la visita, les referències filosoficopolítiques de la trobada, les al·lusions literàries del text— que palesen el desencontre entre la trajectòria espiritual dels dos homes, al xipolleig en el paisatge enfangat de la muntanya i de la vida/mort, a l’angoixa per l’ésser i pel temps (el Sein und Zeit de la filosofia de Heidegger). El significat profund del text emergeix de la manera no figurativa —manllevant el terme a les arts plàstiques— de Celan. Vet-ne aquí, doncs, la modernitat de la seva poesia.
La cabana de Todtnauberg
(Foto: P. Mesa i L. Marazuela, marazuelaymesa.blogspot.com.es)

Arribats aquí constato com el temps de la poesia —sempre el de la psicologia, ara també el de la filosofia—desatén el temps de la física. Per la física, el temps és una de les dimensions de l’univers, i la mesura del temps —tal com va exposar Stephen Hawking a Història del temps— implica la resposta a problemes cosmològics, com són ara l’origen/final de l’univers i l’existència de Déu. La concepció de l’univers, junt amb la concepció de la vida, ajuden a entendre el com de l’existència humana i a plantejar-se’n el per què. Newton anomenava filosofia natural el que avui entenem com a física i vull creure que, malgrat que s’hagi enderrocat la seva imatge estàtica i harmoniosa de l’univers, estaria content que l’astrofísica moderna torni a assumir el rol de filosofia natural, enllà de les belles equacions matemàtiques.
És per aquest motiu que vaig escriure un poema sobre el temps de la física —com tants n’ha escrit el meu professor de física i poeta David Jou, només que la meva poesia vol acostar-se als sentits i no a la fe catòlica—. Una reflexió sobre la natura del temps, sobre si després d’Einstein el temps segueix essent un apriorisme del coneixement, sobre la visió cíclica taoista. Me n’ha refrescat la memòria unes classes amb els alumnes de batxillerat nocturn dedicades a les teories de Hawking. Un mea culpa: els versos, les estrofes. El text el trobareu a l’entrada “les latomies i el temps” (01.08.14).

diumenge, 24 de setembre de 2017

dolors miquel dirà els seus versos

Dolors Miquel (Lleida, 1960) és una dels poetes catalans contemporanis més importants. El tema principal de la seva obra és el dany que causen les estructures socials i la cultura patriarcal, prenent com a motiu la pròpia biografia i la vida quotidiana. Els seus versos són incisius, rics en una imatgeria que parteix de la llengua col·loquial per elaborar un al·legat personal, de vegades proper a l’anomenat pornofeminisme. El darrer llibre que ha publicat és El guant de plàstic rosa (2016).

dijous, 3 d’agost de 2017

l'ermità torna a l'illa

Joan de la Rúbia explica L'illa de l'ermità (Reus, 29.07.17).
Els participants a la lectura poètica.
El 2006 Joan de la Rúbia va publicar el que fins ara és el seu darrer llibre, L’illa de l’ermità. Si no m’erro l’ermità és el seu alter ego, un alter ego bastant transparent. Per ell, la figura de l’ermità condensa la seva trajectòria vital feta d’experiències anímiques que l’acosten a l’hipnotisme sensorial (“Pradell i comes d’ocre m’hipnotitzen”), a les vivències xamàniques (“Va ser al turó xamànic dels sentits”), a l’al·lucinació musical (“Catapulta el pouar de flautes i ocarines”). Concep la vida com una experiència pagana de la qual a cadascú n´hi és donat un tast que accepta limitat i del qual alhora vol participar amb fúria (“Per ella sóc el que de fet va néixer a Reus” o “És la parla pagana amb què em parí Lucía”), sovint en un  ritual purificador que el duu a la muntanya esquerpa i entranyable (“D’aquest destí de música i nuesa a Prades” o “Des de la Baltassana fins al nus amb tu:/ norai darrer d’aquests noms i camins”) o, més amunt, al firmament inassolible (“Un cert saber de l’illa a mig camí d’estrelles”). Amant de les altures, dels secrets dels camins deserts, la vall li és estranya de massa comfortable (“Fent de la vall dolç confí d’estrangera”).
Fa poc més d’un any, Joan de la Rúbia va tenir un càncer a l’estómac. L’experiència de la malaltia i la possibilitat de la mort no el van immutar gaire. Me l’explica com una vivència que transcendeix el cos. M’explica que el metge li deia i si et mors a l’operació? i que ell el tranquil·litzava: no res, llavors s’haurà acabat la pel·lícula. Diria, potser ara exagerant una mica, fent-li fer d’allò que se’n diu “profeta del passat”, que a L’illa de l’ermità ja havia previst aquesta possibilitat: “No m’estremeixen pas la cosa i el decés.” El poeta veu i viu la vida a mig camí entre la mitificació deliberada i l’ofec atenallant d’una realitat que ha de viure només a la frontera. Sovint es refereix a les experiències, ratllant l’al·lucinació o la vidència, que sense desertar de la seva quotidianitat ha imaginat protagonitzar:
                        No veig ni mur ni dol, ni sóc allà.
                        I d’osques i de tu em vesteixo ací:
                        Un món on tot s’esdevé a cops d’ofec
                        Sota la llum infecta del saurins.
            Poeta de la nit i de la solitud, però també de l’aurora i de la companyonia, Joan de la Rúbia desgrana en aquesta obra, on emergeix la confessió, els rastres del seu periple vital amb una nuesa hereva dels codis emprats pels seus poetes de referència, potser Salvat-Papasseit, Pessoa, Foix.
Joan de la Rúbia a casa seva (BCN, 25.07.17).
Text i fotos: Antoni Nomen