diumenge, 15 d’octubre de 2017

15.10.1940

AMNÈSIA

Has escoltat      la gent que t’aclamava
com si restés      un fil de veu a l’aire,
però és la mort,        urgent, la que et reclama.
L’alba s’enduu       la ferum dels botxins,
la ciutat dorm,      no la veus ni la sents,
només la llum       primera i assassina.

Que trista que és      la guerra, President,
del tot si perds      fins el darrer soldat.
No és el pitjor      les armes que carreguen
sinó saber       que s’ha trencat el temps,
que cridaràs      i el crit s’ofegarà
a l’oceà      cremat de la raó.

Companys dut a judici la vigília del seu afusellament.

quina és la natura del temps?

Els versos —és a dir, l’estil— de Celan remeten a la conclusió de Wittgenstein: d’allò que no se’n pot dir res és millor no parlar-ne. Tanmateix, la poesia de Celan, el·líptica, descarnada, sincopada, evidencia una coneguda constatació en la història de l’art: el com canvia després del què. Rimbaud, Rilke, Benn, Pizarnik, per exemple, segueixen encotillats en la retòrica tradicional, la que beu en la tradició grecollatina i trobadoresca. Vull dir que no feririen la sensibilitat d’un Jacint Verdaguer, posem pel cas. Entengueu-me: potser sí que la feririen pel que diuen en el fons —dieu el que m’ha semblat entendre? demanaria—, però els entendria perquè comparteixen la mateixa manera de parlar, l’ordre clàssic d’articular el discurs.
        Dic tot això a propòsit de “Todtnauberg”, la poesia que Paul Celan va escriure el 1967 després de visitar Martin Heidegger a la cabana —Hütte, en alemany; una mena de refugi o xalet rústic— que el filòsof tenia a la localitat del mateix nom, a la Selva Negra. Tot el que envolta la poesia i la poesia mateixa estan amarats de signes —els motius de la visita, les referències filosoficopolítiques de la trobada, les al·lusions literàries del text— que palesen el desencontre entre la trajectòria espiritual dels dos homes, al xipolleig en el paisatge enfangat de la muntanya i de la vida/mort, a l’angoixa per l’ésser i pel temps (el Sein und Zeit de la filosofia de Heidegger). El significat profund del text emergeix de la manera no figurativa —manllevant el terme a les arts plàstiques— de Celan. Vet-ne aquí, doncs, la modernitat de la seva poesia.
La cabana de Todtnauberg
(Foto: P. Mesa i L. Marazuela, marazuelaymesa.blogspot.com.es)

Arribats aquí constato com el temps de la poesia —sempre el de la psicologia, ara també el de la filosofia—desatén el temps de la física. Per la física, el temps és una de les dimensions de l’univers, i la mesura del temps —tal com va exposar Stephen Hawking a Història del temps— implica la resposta a problemes cosmològics, com són ara l’origen/final de l’univers i l’existència de Déu. La concepció de l’univers, junt amb la concepció de la vida, ajuden a entendre el com de l’existència humana i a plantejar-se’n el per què. Newton anomenava filosofia natural el que avui entenem com a física i vull creure que, malgrat que s’hagi enderrocat la seva imatge estàtica i harmoniosa de l’univers, estaria content que l’astrofísica moderna torni a assumir el rol de filosofia natural, enllà de les belles equacions matemàtiques.
És per aquest motiu que vaig escriure un poema sobre el temps de la física —com tants n’ha escrit el meu professor de física i poeta David Jou, només que la meva poesia vol acostar-se als sentits i no a la fe catòlica—. Una reflexió sobre la natura del temps, sobre si després d’Einstein el temps segueix essent un apriorisme del coneixement, sobre la visió cíclica taoista. Me n’ha refrescat la memòria unes classes amb els alumnes de batxillerat nocturn dedicades a les teories de Hawking. Un mea culpa: els versos, les estrofes. El text el trobareu a l’entrada “les latomies i el temps” (01.08.14).

diumenge, 24 de setembre de 2017

dolors miquel dirà els seus versos

Dolors Miquel (Lleida, 1960) és una dels poetes catalans contemporanis més importants. El tema principal de la seva obra és el dany que causen les estructures socials i la cultura patriarcal, prenent com a motiu la pròpia biografia i la vida quotidiana. Els seus versos són incisius, rics en una imatgeria que parteix de la llengua col·loquial per elaborar un al·legat personal, de vegades proper a l’anomenat pornofeminisme. El darrer llibre que ha publicat és El guant de plàstic rosa (2016).

dijous, 3 d’agost de 2017

l'ermità torna a l'illa

Joan de la Rúbia explica L'illa de l'ermità (Reus, 29.07.17).
Els participants a la lectura poètica.
El 2006 Joan de la Rúbia va publicar el que fins ara és el seu darrer llibre, L’illa de l’ermità. Si no m’erro l’ermità és el seu alter ego, un alter ego bastant transparent. Per ell, la figura de l’ermità condensa la seva trajectòria vital feta d’experiències anímiques que l’acosten a l’hipnotisme sensorial (“Pradell i comes d’ocre m’hipnotitzen”), a les vivències xamàniques (“Va ser al turó xamànic dels sentits”), a l’al·lucinació musical (“Catapulta el pouar de flautes i ocarines”). Concep la vida com una experiència pagana de la qual a cadascú n´hi és donat un tast que accepta limitat i del qual alhora vol participar amb fúria (“Per ella sóc el que de fet va néixer a Reus” o “És la parla pagana amb què em parí Lucía”), sovint en un  ritual purificador que el duu a la muntanya esquerpa i entranyable (“D’aquest destí de música i nuesa a Prades” o “Des de la Baltassana fins al nus amb tu:/ norai darrer d’aquests noms i camins”) o, més amunt, al firmament inassolible (“Un cert saber de l’illa a mig camí d’estrelles”). Amant de les altures, dels secrets dels camins deserts, la vall li és estranya de massa comfortable (“Fent de la vall dolç confí d’estrangera”).
Fa poc més d’un any, Joan de la Rúbia va tenir un càncer a l’estómac. L’experiència de la malaltia i la possibilitat de la mort no el van immutar gaire. Me l’explica com una vivència que transcendeix el cos. M’explica que el metge li deia i si et mors a l’operació? i que ell el tranquil·litzava: no res, llavors s’haurà acabat la pel·lícula. Diria, potser ara exagerant una mica, fent-li fer d’allò que se’n diu “profeta del passat”, que a L’illa de l’ermità ja havia previst aquesta possibilitat: “No m’estremeixen pas la cosa i el decés.” El poeta veu i viu la vida a mig camí entre la mitificació deliberada i l’ofec atenallant d’una realitat que ha de viure només a la frontera. Sovint es refereix a les experiències, ratllant l’al·lucinació o la vidència, que sense desertar de la seva quotidianitat ha imaginat protagonitzar:
                        No veig ni mur ni dol, ni sóc allà.
                        I d’osques i de tu em vesteixo ací:
                        Un món on tot s’esdevé a cops d’ofec
                        Sota la llum infecta del saurins.
            Poeta de la nit i de la solitud, però també de l’aurora i de la companyonia, Joan de la Rúbia desgrana en aquesta obra, on emergeix la confessió, els rastres del seu periple vital amb una nuesa hereva dels codis emprats pels seus poetes de referència, potser Salvat-Papasseit, Pessoa, Foix.
Joan de la Rúbia a casa seva (BCN, 25.07.17).
Text i fotos: Antoni Nomen

dijous, 20 de juliol de 2017

l'alquímia de fe ferré

Amigues i amics, reunits aquí en aquesta Sala Santa Llúcia que ens acull,
bona tarda.
La que havia de ser avui presentadora d’aquest acte, la nostra estimada companya Montse Farrés, per culpa d’una lleu afecció cardiopulmonar, està fent una cura obligada de repòs a l’Hospital de sant Joan; motiu pel qual m’ha demanat que la substitueixi en aquesta presentació, cosa que, naturalment, faig encantat. Sobretot per la delectança amb que, de fa temps, llegeixo els versos, vivificants com l’aroma perfumat de la primavera, de la poeta que és avui objecte de presentació: l’escriptora,de Cabacés, Fe Ferré i Ferraté.
Fe Ferré es defineix com una alquimista de les paraules. Però no com les bruixes que, en llòbrecs antres couen caps de serp i cues de rata, ans com la fada vigoritzant, que recull flors boscanes, i que, amb la seva vareta literària, les transforma en poms de versos. La seva dedicació professional a la medicina, especialitzada en homeopatia i acupuntura, li obre la finestra al que ella anomena la “passió per l’ésser humà i per la vida”, i l’espai de la seva vida quotidiana que, també ella mateixa, descriu “a cavall entre la ciutat, Barcelona, i els poble d’arrel i de cor, Cabacés (al Priorat)”, s’amalgamen al matràs de la seva sensibilitat i, torno a transcriure les seves pròpies paraules, “així, l’art i els mots es transformen en una finestra, per la qual observa el seu món interior i exterior i, per extensió, en un instrument d’expressió i íntima connexió.”
Sabeu que l’alquimista fou la o el precursor de la química actual que, entremesclant la màgia i l’observació, intentava fer reaccionar els ingredients més inversemblants, per obtenir allò que sempre ha meravellat la fantasia humana: la visió penetrant, l’eterna joventut, l’elixir de l’amor, la pedra filosofal que transmuta la ferralla en or. L’alquimista cerca el catalitzador de les reaccions en els poders escàpols de la vida i de la invocació als esperits, en la confiança en el domini de la naturalesa, en la recerca dels secrets de la matèria. En el cas de Ferré hi afegeix “la passió per totes les arts: la dansa, la música, la literatura; i també el món de la psicologia, la natura i el conreu de la terra.”
El llibre que avui, ara, ens presenta es titula Alquímia de paraules. Ja li coneixem, d’abans, dos altres llibres els títols dels quals juguen amb el terme “alquímia”: Alquímia d’aigua i Alquímia de foc. Veiem, doncs, que la seva particular accepció d’aquest terme és el motiu recurrent de la seva obra poètica. Inserida en el món, misteriós i natural alhora, d’aital pràctica investigadora, s’incorpora al món que va crear el poeta William Blake amb les seves estampes amarades de suggestió i de profecia. I si mirem més a prop, dintre la literatura catalana, li podem trobar afinitats amb els versos de Palau i Fabre, poeta, meitat surrealista meitat naturalista, recercador de l’amor i de la passió, que també va titular la seva obra com a Poemes de l’alquimista.
A Fe Ferré només li queda un quart volum “alquimista”, potser dedicat a l’aire o a la terra, per completar la tetralogia clàssica amb la qual s’acabaria graduant literàriament en l’escriptura alquímica. I no m’estranyaria que ben aviat ens sorprengués amb un nou volum poètic, exploratori d’aquesta terra, ancestral i màgica, quotidiana i soferta, amarada de suor i de treball, i també mare de tots els fruits que alimenten el nostre cos i la nostra ànima, que acabi confirmant l’excelsitud de les seves troballes poètiques. No endebades, anomenem “vida” el pelegrinar essencial damunt de l’escorça terrenal, el pelegrinar o recorregut, diguem-li el nom que més ens abelleixi, que defineix el testimoni de la nostra existència humana.
La terra de Fe Ferré és també el firmament que la cobreix. La volta celeste, el trespol de la naturalesa, ple d’astres que, amb el seu moviment incansable, acompanyen aquesta presència humana amb el vigor de la seva llum, mentre som de dia, i la incertesa de la foscor nocturna, quan s’ajoquen. Llavors senyoreja la lluna, motiu d’un altre llibre seu: el que va publicar el 2014 amb el títol de’En clau de lluna.
Bé, he de deixar pas als seus versos. Envoltada d’amics i músics, també poetes, sentirem tot seguit una mostra d’aquests poemes. Estic segur que gaudirem escoltant-los.
Antoni Nomen (27.01.17)

dimarts, 11 de juliol de 2017

gira estiu 2017

Amb noves veus i amb veus una mica enrogallades. Amb diccions de seda i amb discursos esparracats. Iré pel món vostre orgull predicant!





diumenge, 2 de juliol de 2017

la mort i la vida

Reus, 01.07.2017.
Nadezhda Tsankova, Ljubomira Stoicheva i Antoni Nomen vam musicar i poetitzar la mort i la vida. El vent, escampant fuetades i carícies, va sobrevolar l'acte. Van tocar diferents peces, ensamblant tonades búlgares i catalanes. A propòsit del dulce et decorum horacià, vaig dir una poesia sobre com la mort també encalça el guerrer que se salva. Van emergir la prostitució domèstica de baixa intensitat, els problemes d'un actor porno rebent la comprensió de la seva companya de rodatge, els tòpics de les cançons d'amor, la nit i l'alba, l'insomni, la consciència i el remordiment, la fúria del serè. Un antic alumne, que es dedica a fer roses de cartró, em va dur una de les seves creacions, la número 251, un autèntic poema objecte.
En fi, un recital en família.