dijous, 3 d’agost de 2017

l'ermità torna a l'illa

Joan de la Rúbia explica L'illa de l'ermità (Reus, 29.07.17).
Els participants a la lectura poètica.
El 2006 Joan de la Rúbia va publicar el que fins ara és el seu darrer llibre, L’illa de l’ermità. Si no m’erro l’ermità és el seu alter ego, un alter ego bastant transparent. Per ell, la figura de l’ermità condensa la seva trajectòria vital feta d’experiències anímiques que l’acosten a l’hipnotisme sensorial (“Pradell i comes d’ocre m’hipnotitzen”), a les vivències xamàniques (“Va ser al turó xamànic dels sentits”), a l’al·lucinació musical (“Catapulta el pouar de flautes i ocarines”). Concep la vida com una experiència pagana de la qual a cadascú n´hi és donat un tast que accepta limitat i del qual alhora vol participar amb fúria (“Per ella sóc el que de fet va néixer a Reus” o “És la parla pagana amb què em parí Lucía”), sovint en un  ritual purificador que el duu a la muntanya esquerpa i entranyable (“D’aquest destí de música i nuesa a Prades” o “Des de la Baltassana fins al nus amb tu:/ norai darrer d’aquests noms i camins”) o, més amunt, al firmament inassolible (“Un cert saber de l’illa a mig camí d’estrelles”). Amant de les altures, dels secrets dels camins deserts, la vall li és estranya de massa comfortable (“Fent de la vall dolç confí d’estrangera”).
Fa poc més d’un any, Joan de la Rúbia va tenir un càncer a l’estómac. L’experiència de la malaltia i la possibilitat de la mort no el van immutar gaire. Me l’explica com una vivència que transcendeix el cos. M’explica que el metge li deia i si et mors a l’operació? i que ell el tranquil·litzava: no res, llavors s’haurà acabat la pel·lícula. Diria, potser ara exagerant una mica, fent-li fer d’allò que se’n diu “profeta del passat”, que a L’illa de l’ermità ja havia previst aquesta possibilitat: “No m’estremeixen pas la cosa i el decés.” El poeta veu i viu la vida a mig camí entre la mitificació deliberada i l’ofec atenallant d’una realitat que ha de viure només a la frontera. Sovint es refereix a les experiències, ratllant l’al·lucinació o la vidència, que sense desertar de la seva quotidianitat ha imaginat protagonitzar:
                        No veig ni mur ni dol, ni sóc allà.
                        I d’osques i de tu em vesteixo ací:
                        Un món on tot s’esdevé a cops d’ofec
                        Sota la llum infecta del saurins.
            Poeta de la nit i de la solitud, però també de l’aurora i de la companyonia, Joan de la Rúbia desgrana en aquesta obra, on emergeix la confessió, els rastres del seu periple vital amb una nuesa hereva dels codis emprats pels seus poetes de referència, potser Salvat-Papasseit, Pessoa, Foix.
Joan de la Rúbia a casa seva (BCN, 25.07.17).
Text i fotos: Antoni Nomen

dijous, 20 de juliol de 2017

l'alquímia de fe ferré

Amigues i amics, reunits aquí en aquesta Sala Santa Llúcia que ens acull,
bona tarda.
La que havia de ser avui presentadora d’aquest acte, la nostra estimada companya Montse Farrés, per culpa d’una lleu afecció cardiopulmonar, està fent una cura obligada de repòs a l’Hospital de sant Joan; motiu pel qual m’ha demanat que la substitueixi en aquesta presentació, cosa que, naturalment, faig encantat. Sobretot per la delectança amb que, de fa temps, llegeixo els versos, vivificants com l’aroma perfumat de la primavera, de la poeta que és avui objecte de presentació: l’escriptora,de Cabacés, Fe Ferré i Ferraté.
Fe Ferré es defineix com una alquimista de les paraules. Però no com les bruixes que, en llòbrecs antres couen caps de serp i cues de rata, ans com la fada vigoritzant, que recull flors boscanes, i que, amb la seva vareta literària, les transforma en poms de versos. La seva dedicació professional a la medicina, especialitzada en homeopatia i acupuntura, li obre la finestra al que ella anomena la “passió per l’ésser humà i per la vida”, i l’espai de la seva vida quotidiana que, també ella mateixa, descriu “a cavall entre la ciutat, Barcelona, i els poble d’arrel i de cor, Cabacés (al Priorat)”, s’amalgamen al matràs de la seva sensibilitat i, torno a transcriure les seves pròpies paraules, “així, l’art i els mots es transformen en una finestra, per la qual observa el seu món interior i exterior i, per extensió, en un instrument d’expressió i íntima connexió.”
Sabeu que l’alquimista fou la o el precursor de la química actual que, entremesclant la màgia i l’observació, intentava fer reaccionar els ingredients més inversemblants, per obtenir allò que sempre ha meravellat la fantasia humana: la visió penetrant, l’eterna joventut, l’elixir de l’amor, la pedra filosofal que transmuta la ferralla en or. L’alquimista cerca el catalitzador de les reaccions en els poders escàpols de la vida i de la invocació als esperits, en la confiança en el domini de la naturalesa, en la recerca dels secrets de la matèria. En el cas de Ferré hi afegeix “la passió per totes les arts: la dansa, la música, la literatura; i també el món de la psicologia, la natura i el conreu de la terra.”
El llibre que avui, ara, ens presenta es titula Alquímia de paraules. Ja li coneixem, d’abans, dos altres llibres els títols dels quals juguen amb el terme “alquímia”: Alquímia d’aigua i Alquímia de foc. Veiem, doncs, que la seva particular accepció d’aquest terme és el motiu recurrent de la seva obra poètica. Inserida en el món, misteriós i natural alhora, d’aital pràctica investigadora, s’incorpora al món que va crear el poeta William Blake amb les seves estampes amarades de suggestió i de profecia. I si mirem més a prop, dintre la literatura catalana, li podem trobar afinitats amb els versos de Palau i Fabre, poeta, meitat surrealista meitat naturalista, recercador de l’amor i de la passió, que també va titular la seva obra com a Poemes de l’alquimista.
A Fe Ferré només li queda un quart volum “alquimista”, potser dedicat a l’aire o a la terra, per completar la tetralogia clàssica amb la qual s’acabaria graduant literàriament en l’escriptura alquímica. I no m’estranyaria que ben aviat ens sorprengués amb un nou volum poètic, exploratori d’aquesta terra, ancestral i màgica, quotidiana i soferta, amarada de suor i de treball, i també mare de tots els fruits que alimenten el nostre cos i la nostra ànima, que acabi confirmant l’excelsitud de les seves troballes poètiques. No endebades, anomenem “vida” el pelegrinar essencial damunt de l’escorça terrenal, el pelegrinar o recorregut, diguem-li el nom que més ens abelleixi, que defineix el testimoni de la nostra existència humana.
La terra de Fe Ferré és també el firmament que la cobreix. La volta celeste, el trespol de la naturalesa, ple d’astres que, amb el seu moviment incansable, acompanyen aquesta presència humana amb el vigor de la seva llum, mentre som de dia, i la incertesa de la foscor nocturna, quan s’ajoquen. Llavors senyoreja la lluna, motiu d’un altre llibre seu: el que va publicar el 2014 amb el títol de’En clau de lluna.
Bé, he de deixar pas als seus versos. Envoltada d’amics i músics, també poetes, sentirem tot seguit una mostra d’aquests poemes. Estic segur que gaudirem escoltant-los.
Antoni Nomen (27.01.17)

dimarts, 11 de juliol de 2017

gira estiu 2017

Amb noves veus i amb veus una mica enrogallades. Amb diccions de seda i amb discursos esparracats. Iré pel món vostre orgull predicant!





diumenge, 2 de juliol de 2017

la mort i la vida

Reus, 01.07.2017.
Nadezhda Tsankova, Ljubomira Stoicheva i Antoni Nomen vam musicar i poetitzar la mort i la vida. El vent, escampant fuetades i carícies, va sobrevolar l'acte. Van tocar diferents peces, ensamblant tonades búlgares i catalanes. A propòsit del dulce et decorum horacià, vaig dir una poesia sobre com la mort també encalça el guerrer que se salva. Van emergir la prostitució domèstica de baixa intensitat, els problemes d'un actor porno rebent la comprensió de la seva companya de rodatge, els tòpics de les cançons d'amor, la nit i l'alba, l'insomni, la consciència i el remordiment, la fúria del serè. Un antic alumne, que es dedica a fer roses de cartró, em va dur una de les seves creacions, la número 251, un autèntic poema objecte.
En fi, un recital en família.



dijous, 25 de maig de 2017

vestigis de rosina ballester


La Rosina ens ha parlat de la mort, aquesta metàfora de la vida...

... i hem tastat la coca de vermut i avellanes del forn Sistaré. (Fotos: A. Nomen)

La poesia de Rosina Ballester (Les Borges del Camp, 1949) fuig de les estridències i s’adreça, des del silenci, al coneixement.
Com als empiristes li calen proves per alimentar els sentits, són les dades sensorials. Els empiristes asseguren que el que percebem a través dels sentits es projecta al llenguatge i a la consciència. Però aquesta percepció, la mateixa entitat de la vida, sovint s’alimenta només de vestigis, dels senyals que deixa l’existència d’una cosa aviat destruïda o extingida. El coneixement es produeix per contacte tangible o per descripció verbal. El contacte tangible, carnal per dir-ho en un terme que no permeti dubtar de la seva corporeïtat, assegura la cognició plena i tanmateix aquest coneixement directe sovint només són construccions que bastim amb els maons de les convencions del llenguatge, i que anomenem experiència. De manera que la poeta Rosina Ballester es veu forçada a recórrer als vestigis de l’existència que són les runes, els records, les il·lusions, les imatges, tot allò que retenen les paraules.
És parlant de la mort que Rosina Ballester ens parla de la vida, és parlant de la mort que vol que les paraules la facin perdurable, que vol guaitar enllà de la posta de sol, on la tenebra és eterna. El darrer poema del seu llibre Vestigis (2010) és un dels seus epigrames, que conté tota una declaració d’intencions al respecte: “He acabat la llibreta dels deures, i té, són certs aquests vestigis.”
Potser només hi ha una cosa segura en la biografia poètica de Rosina Ballester: el paisatge de Menorca. L’illa, entesa com a perpetu diàleg entre la infinitud del mar i el desig físic de trepitjar un boci de terra i de trobar-hi recer. L’illa, entesa com a metàfora del viatge i de l’exploració, com a excusa substancial per la biografia. Així ho declara a “Vine a nedar quan cau la tarda”:
Els vaixells policroms converteixen
els morts descreguts que reposen encesos
en el foc de batalles, i ara viuen aquí,
cementiri a Maó, ciutat blanca de cors
encertats pels desitjos d’estranys,
que com jo, han parit els seus fills
per fertilitzar el seu somni.
La poeta ens diu que no pot arribar a descriure els fenòmens complexos que l’envolten, només ens explica els jocs lingüístics a què menen les pràctiques humanes, per dir-ho altrament, les diverses formes de vida. El joc del llenguatge reposa sobre aquest joc de viure. La imatge del jo poètic rau al dedins de la poeta, i amb les seves paraules privades ha fet públic aquest domini interior, al qual accedim des dels seus versos.

Obra poètica de Rosina Ballester:
Notas de urgencia (1991)
Visitando a la muerte (1994) 
La dormició (2003)
Matèria (2005)
Violència intervinguda (2006)
La reixa (2008)
Vestigis (2010)
Els dies fosos (2014)

divendres, 7 d’abril de 2017

xavier amorós o el temps recuperat

 
El títol original del llibre era Xavier Amorós, presència imperfecta. Prenia la qualificació de “presència imperfecta” d’una citació de Roland Barthes que he situat a l’encapçalament, talment un lema, i que es refereix a la fascinació del record. Barthes explica que les escenes recordades reviuen la història d’una manera teatral, intenten envigorir l’estatuària d’una òpera en què, malgrat els esforços de l’escriptor, el moviment només és una fal·làcia de la memòria: en paraules seves, “una presència imperfecta”. Segons ell, les anècdotes evocades són esforços puntuals per mantenir aquesta il·lusió de vida, i aconsegueixen que el lector participi d’aquesta il·lusió del teatre del temps, de l’”il·lusió de real. Per Barthes, doncs, la literatura de la memòria ens aporta aquest alè de sinceritat, el valor testimonial que ha pretès i que hem convingut a atorgar a l’obra de Xavier Amorós. Així concebuda, l’escriptura memorialista s’allunya alhora del discurs filosòfic i de la fabulació novel·lada, és a dir, no pretén ni entendre el món ni recrear-lo, només descriure’l a través del record, en aquest cas a través de les coses vistes o viscudes, si se’m permet utilitzar uns termes que aproximarien els recursos narratius de Xavier Amorós als de Josep Pla.
Bé, ensamblat ja el llibre, l’editora, Mercè Costafreda, em va suggerir que el títol triat, Xavier Amorós, presència imperfecta, de fora estant podia suggerir una crítica maliciosa o malèvola, fins i tot rebentista, en el sentit de semblar, segons com, que tenia l’objectiu de perseguir-li tares o imperfeccions. De seguida em vaig voler allunyar de la possibilitat de poder induir aquesta sensació en alguna ànima càndida, i atenent el suggeriment, i sense allunyar-me de la citació al·ludida, em vaig agafar llavors al terme “temps recuperat” per referir-me a aquesta pretensió que en el novel·lista novel·lista és només una quimera o una fal·làcia, en el sentit que la seva narració és una faula en què l’escriptura transita amb una llibertat creativa absoluta, de manera que la immersió de l’autor en el passat ben bé seria una presència que podria ser anomenada “presència perfecta” en tant que no està subjecta a cap compromís explícit de verisme amb el lector. Però que sospesant l’obra de Xavier Amorós el terme “temps recuperat” s’adiu a la pretensió, al meu parer reeixida per part d’Amorós, de presentar-nos el seu periple vital com a pretext discursiu de la seva obra literària. Total, que em vaig decidir pel títol Xavier Amorós o el temps recuperat. Se m’objectarà que és habitual que un escriptor utilitzi la seva vida com a tema recurrent dels seus escrits i que, al capdavall, la seva producció escrita sigui una constant recuperació del seu temps. El que cal remarcar en el cas d’Amorós és la centralitat que la l’autobiografia, amarada d’historicitat i de crònica, ocupa en un testimoni que pretén amalgamar la claredat comunicativa i l’elaboració literària.
Al capdavall, la qualificació de “presència imperfecta” també es referia a la gènesi del llibre per part meva, producte més d’un al·luvió de materials crítics, acumulats segons diverses conjuntures, que no pas d’una investigació ortodoxa, curosament planificada.
Pel que fa al seu contingut, l’argument que em sembla vertebrar el que dic o proposo al llibre és el següent.
Hi exposo que, malgrat la dispersió temporal dels escrits literaris d’Amorós, produïts de manera irregular al llarg de més d’una cinquantena d’anys, i malgrat els diferents gèneres amb què successivament van prendre forma, la totalitat de la seva obra es configura com un tot unitari, presidit per l’expressió autobiogràfica, la pretensió testimonial i el mode realista. Amorós fou conegut primer, al començament dels anys seixanta, com a poeta d’una dicció molt personal, però absolutament lligada a la seva circumstància social i al corrent que va ser qualificat com de realisme històric. Als anys vuitanta va conrear profusament un articulisme periodístic que ha estat etiquetat per Josep Murgades com a “bonhomiós”, al voltant de temàtiques que anaven des de l’evocació o l’exercici memorialista fins al magazín d’actualitat. Ja prop de l’any dos mil, va treballar en la redacció de diversos llibres de memòries personals, que comprenen el període que va de la proclamació de la Segona República Espanyola, el 1931, fins a la mort de Franco, el 1975. Aquests volums no es limiten a un relat estrictament autobiogràfic, sinó que contenen tota mena de biografies d’altri, històries, crítiques, opinions, assajos i retrats; de manera que el relat biogràfic acaba sent l’excusa per presentar un retaule en què l’autor, Xavier Amorós, esdevé un personatge singular en la seva individualitat psicològica i alhora social com a ciutadà de l’univers que el propi relat construeix.
Per això, els textos d’Amorós exerceixen a més una «funció testimonial» ja que amplien l’expressió de la consciència individual de l’autor a la semblança col·lectiva de la societat en què viu immers, i tenen el valor de constituir un retrat, tant del franquisme com de l’antifranquisme, on sota la declarada imparcialitat narrativa emergeix sovint un compromís antitotalitari. A destacar que moltes vegades Amorós ha escrit que el franquisme va deixar tota la societat, incloent-hi els vençuts i els teòrics vencedors, desvalguda i inerme.
L’obra d’Amorós, com he dit, s’ha produït substancialment, al llarg de  més de cinc dècades, i no pas d’una manera uniforme, ans es podria comparar a un magma sotmès a la pressió d’unes forces tel·lúriques que han provocat dues erupcions determinants. Aquests períodes d’acumulació van ser, en poesia, els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i, posteriorment, en prosa, els anys vuitanta i noranta. Durant aquests períodes, Amorós va experimentar una mena de crisi progressiva, i va estar buscant el desllorigador que li permetés traduir damunt del paper la seva necessitat d’expressar-se. La superació d’aquestes dues crisis va permetre a Amorós l’assoliment de la particular personalitat literària: per un costat la trobada en la «realitat quotidiana» d’allò que és autèntic, per l’altra l’«expressió autobiogràfica» d’aquesta realitat. Ambdós trets acabaran definint la totalitat de la seva escriptura, i fent que formalment n’accentuï l’oralitat del llenguatge i la utilització de l’anècdota com a excusa recorrent.
Ara, el compromís de verisme per part del creador no es pot limitar exactament a aconseguir un registre notarial asèptic. Com a escriptor autobiogràfic no pretén la fotografia estàtica, sinó una pintura de la realitat confusa. Amorós ho aconsegueix amb l’ús de filtres i de recursos narratius propis, com la caricatura, l’anècdota i l’interès pel detall, que el lector de vegades assimila a la simple objectivitat per l’habilitat amb què són utilitzats i l’efecte de real que atorga al seu punt de vista, però que, si se m’accepta la redundància, personalitzen la seva escriptura autobiogràfica
És en relatar-nos d’aquesta manera, doncs, la seva vida que Amorós ens ofereix un exercici literari lúcid i aconseguit.
Antoni Nomen
Centre de Lectura, Reus 21.04.17: Presentació a càrrec de Magí Sunyer (al mig), que va treballar a l'engròs, ja que alhora va presentar un llibre de l'historiador Joan Navais (a l'esquerra).

dilluns, 13 de febrer de 2017

quim besora al bosc de pomona


Permeteu-me comentar el darrer poema escrit, tot just fa quatre dies, per Quim Besora. És titula “Pomona”. Pomona era, com sabeu, la nimfa romana que tenia cura dels fruits. Aquesta dama tenia un bosc sagrat prop de Roma, i els poetes li atribuïen múltiples aventures amoroses. Per exemple, Ovidi la presenta com a esposa de Vetumne, el qual, com ella mateixa, era una divinitat relacionada amb el cicle de les estacions i la fecunditat de la terra.
Un caminant cansat, clara transposició del mateix Quim Besora, travessa, assossegat, d’una manera pròxima al ritual, el bosc de Pomona. On un pigot, un d’aquells ocells que excaven forats a la soca dels arbres fa, frenètic, la seva feina. El neguit del pigot preludia el neguit que envaeix el subconscient del caminant i que, en realitat, és el tema del poema:
                        El caminant, a poc a poc i passa a passa,
                        troba l’hora i la fatiga.
Aquest caminant és un home tocat de sobte per una punta de desig que li costa de verbalitzar. És un desig que més endavant es manifesta sexual, però que en l’inici apareix sublimat en l’estampa agrícola d’una clariana, un hort amb fruiters ufanosos:
                        Aquest home ara anhela
                        les clarianes i els horts,
                        i, amb la boca assedegada,
                        els fruiters per les parades.
L’anhel es dirigeix cap a un futur, enunciat com a pretext retòric, i que el poeta contempla indiferent, atesos els signes de vellúria que percebem en la descripció. En canvi, per contraposició, el que li trasbalsa la consciència és més aviat el record de les coses passades. L’enyor de la joventut perduda, representat en la mossegada retrospectiva i apassionada que feia esclatar la polpa turgent de la fruita:
                        I, per tancar l’escena, ja té consciència clara
                        d’un enyor llunyà de polpa fresca
                        desfent-se en la mossegada.
Al capdavall, resulta que el poeta, el caminant, només imita teatralment el gest litúrgic d’un suposat sacerdot del culte de Pomona. El culte, però, és inexistent, només l’anhel a què l’ha conduït l’evocació literària. I en intentar l’acte carnal que la mossegada a la fruita simbolitza, en intentar el retorn real al paradís perdut del bosc de Pomona, la trempera ardent que arma de valor la mà que cull el fruit es transfigura en un xàfec sobtat, metàfora d’una ejaculació desplaent amb què Pomona castiga la pretensió agosarada del poeta, potser precipitada o improcedent. El batec s’ha resolt, doncs, en una pluja, la pixarada figurada dels àngels de Pomona:
Com sacerdot pagà, ja sense culte,
mira la mà que cull el fruit...
La mira oberta com un batec,
quan veu al cel les nuvolades fosques
i la pluja que ja esclata.
            Ara reproduiré el poema sencer, per poder observar els elements que he explicat:

POMONA

Dins d’aquest bosc que ja travessa,
sota el brancatge espès i l’espurneig de sol,
el caminant a poc a poc i passa a passa
troba l’hora i la fatiga:
Com remor de marinada ara sent, sense atenció
però imperceptible i clar,
el frenètic treball d’un pigot.

Aquest home ara anhela
les clarianes i els horts,
i, amb la boca assedegada,
els fruiters per les parades.
I, per tancar l’escena, ja té consciència clara
d’un enyor llunyà de polpa fresca
desfent-se en la mossegada.

Com sacerdot pagà, ja sense culte,
mira la mà que cull el fruït...
La mira oberta com un batec,
quan veu al cel les nuvolades fosques
i la pluja que ja esclata.


Recorrent a l’autoironia, utilitzant el recurs mitològic propi del barroc, estrafent versos dels autors clàssics de qui agafa la dicció serena, la frase allargassada i el ritme pausat, Quim Besora ens invita, en una poesia que es fa entenedora sense especial dificultat, a una reflexió sobre la devastació que produeix el temps, la construcció dels records, la contemplació de la natura i el sentit mateix de l’existència humana.

POESIES DE QUIM BESORA Lectura: Reus 17.02.2017 Gravació: Josep Ma Batet
Quim Besora llegint els seus versos a Tarragona, el 2016 (Foto: Comtessadeldia).