faré la morta

 

Silvia Camporesi: Studio per Ofelia, 2004

En aquesta poesia de Lucia Pietrelli una persona diu a una altra: com que per engendrar una nova vida cal cardar prèviament (als dos primers versos, iniciats amb el condicional si = posat que), quan em separi de tu faré la morta a les cales dels ulls. El missatge conté diferents implicacions el·líptiques i un enunciat dual que em proposo d’analitzar.

L'enunciat dual és la condicional per cardar es fa la vida. Sembla que pel context hem d'entendre el terme per cardar en un sentit causal (com en per tallar el pa s'ha fet sang = s'ha fet sang perquè ha tallat el pa) tot i que, estrictament, també pot tenir un sentit de finalitat (com en per dinar s'ha aturat la feina = s'ha aturat la feina per tal de dinar). Si la proposició quedés enunciada es fa la vida per cardar s'imposaria la segona opció (el lector l'associaria directament a la passiva la vida és feta per cardar), mentre que la inversió dels dos termes (per cardar s'ha fet la vida) decanta més la lectura cap a la primera opció. D'aquesta manera el que pot semblar un hipèrbaton esdevé l'imperatiu per evitar una interpretació que, atès el to sentenciós del conjunt de la poesia, resultaria una mica grollera i simplista. Sense excloure la possibilitat que l'autora, amb un recurs abarrocat, s'hagi volgut recrear precisament en l'ambigüitat obtinguda.
Les implicacions resultants del text poètic són la naturalesa del destinatari (una dona parla a un home) i la naturalesa de la relació amb ell. Sobre aquesta darrera només llegim quan em separi de tu faré la morta: la vel·leïtat de l'ascesi comporta alhora el control, afirmat amb un subtil orgull, de la relació eròtica per part de la protagonista (que és la mateixa narradora), i la fatalitat, assumida talment una Ofèlia romàntica, que comporta justament la fi d'aquesta relació. Significa el cerimonial del culte al jo que es remunta a Baudelaire: el paper alhora de sacerdotessa i de víctima. És, per un costat, l'assumpció del dolor de viure (il mestiere di vivere) a la manera de Pizarnik, per qui Lucia Pietrelli declara estar influïda, i per l'altre el reconeixement de la mort, l'agonia visualitzada en un clarobscur existencial que ofereix el contrapunt gairebé complementari a la gènesi de la vida que se'ns explica al començament. Encara que no sigui exactament la mort definitiva: només em faré la morta. La circumstància a les cales dels ulls no fa més que completar aquesta proposta: l'aigua d'una cala és el fred decorat marítim (el lloc on fa la morta) que ambienta el comiat, i la mirada, retornant en forma de reflex, testimonia l'oblit i la soledat indestriables del fet d'existir. La protagonista, només amb una mica d'enyor distant, representa la seva separació identificant-se amb el propi cadàver surant en una cala que no és altra que el clot dels ulls, sense deixar cap més rastre que aquesta imatge última.

(Foto superior: Cati Coll. Foto inferior: Joan Vidal, 2015/Facebook)