dimecres, 13 d’abril de 2016

marcel pey: l'assassinat dels sentits

Avui, 13 d'abril de 2016, a la sala d'actes de l'Antiga Audiència de Tarragona, després de la presentació del seu llibre de poesies The liquid dark, s'han tornat a projectar les dues primeres pel·lícules de Marcel Pey, de fa ja quaranta anys. No les havia tornades a veure des d'aquella època, una mica remota. El Marcel ha explicat que el cine underground ha passat unes dècades d'ostracisme i que tot just ara es torna a recuperar una mica. Acabada la projecció, he rememorat amb l'autor el comentari que en vaig escriure aleshores, publicat en un full volant ran de la seva projecció, el 1978, al Cineclub del Centre de Lectura de Reus. M'enorgulleix haver-ne estat el primer comentarista i el reprodueixo sota literalment, sorprès i satisfet que el text mantingui una mínima vigència. De fet, el Marcel ha explicat a la presentació com li agrada ser persistentment fidel, passats els anys, a l'estètica que sempre ha conreat. Vet aquí, doncs, la clau de la pervivència del meu sermonet.
Marcel Pey contempla el món, on li ha tocat de viure, en termes poètics. Però la seva poesia no és una poesia contemplativa on el poeta descrigui el món des d'un reposat punt de fuga. La poesia de Marcel Pey és una poesia neguitosa, dinàmica, atrafegada, plena d'acció. És una immersió, una descripció, una anàlisi de la vida urbana i tecnificada sota el capitalisme més avançat, bo i prenent com a referència la societat ianqui.
        És el retrat de la soledat de l'individu, de la insolidaritat de les persones, de la repressió dels sentits, de la interrelació entre repressió sexual i violència latent, de les estructures i mecanismes parafeixistes, de l'opressió social. Marcel Pey ha volgut retratar, descriure, analitzar com opera la psicologia individual, submergida la persona en aquest medi social. I no en tenia prou amb els versos, ni tampoc amb les imatges fixes, estàtiques. No volia deturar-se en una situació concreta, volia penetrar en l'atmosfera a la qual pertany aquesta situació. Per això va començar a filmar.
        Després de les lògiques provatures inicials, Overkill n'és el primer resultat. Overkill és una pel·lícula vermella: les seves imatges són com a fotografies en blanc i negre sucades en tinta vermella. La seva projecció se simultaneja amb l'audició d'un combinat de música rock. L'acció, a Overkill, no és espectacular, és una acció de detalls, de matisos, que persegueix, sense prescindir d'una iteració que aparentment pot semblar monotonia, la transmissió d'un clima delirant. Ens presenta una noia que intenta sublimar les seves energies eròtiques vers diverses formes de narcisisme, i que, en no aconseguir-ho, deriven finalment cap a la violència autodestructora.
        Ton Nomen / 1977

Filmografia: The film (1975), Overkill (1976), L'ull cibernètic (1977), Vortex (1978)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada