xavier amorós o el temps recuperat

 

El títol original del llibre era Xavier Amorós, presència imperfecta. Prenia la qualificació de “presència imperfecta” d’una citació de Roland Barthes que he situat a l’encapçalament, talment un lema, i que es refereix a la fascinació del record. Barthes explica que les escenes recordades reviuen la història d’una manera teatral, intenten envigorir l’estatuària d’una òpera en què, malgrat els esforços de l’escriptor, el moviment només és una fal·làcia de la memòria: en paraules seves, “una presència imperfecta”. Segons ell, les anècdotes evocades són esforços puntuals per mantenir aquesta il·lusió de vida, i aconsegueixen que el lector participi d’aquesta il·lusió del teatre del temps, de l’”il·lusió de real”. Per Barthes, doncs, la literatura de la memòria ens aporta aquest alè de sinceritat, el valor testimonial que ha pretès i que hem convingut a atorgar a l’obra de Xavier Amorós. Així concebuda, l’escriptura memorialista s’allunya alhora del discurs filosòfic i de la fabulació novel·lada, és a dir, no pretén ni entendre el món ni recrear-lo, només descriure’l a través del record, en aquest cas a través de les coses vistes o viscudes, si se’m permet utilitzar uns termes que aproximarien els recursos narratius de Xavier Amorós als de Josep Pla.

Bé, ensamblat ja el llibre, l’editora, Mercè Costafreda, em va suggerir que el títol triat, Xavier Amorós, presència imperfecta, de fora estant podia suggerir una crítica maliciosa o malèvola, fins i tot rebentista, en el sentit de semblar, segons com, que tenia l’objectiu de perseguir-li tares o imperfeccions. De seguida em vaig voler allunyar de la possibilitat de poder induir aquesta sensació en alguna ànima càndida, i atenent el suggeriment, i sense allunyar-me de la citació al·ludida, em vaig agafar llavors al terme “temps recuperat” per referir-me a aquesta pretensió que en el novel·lista novel·lista és només una quimera o una fal·làcia, en el sentit que la seva narració és una faula en què l’escriptura transita amb una llibertat creativa absoluta, de manera que la immersió de l’autor en el passat ben bé seria una presència que podria ser anomenada “presència perfecta” en tant que no està subjecta a cap compromís explícit de verisme amb el lector. Però que sospesant l’obra de Xavier Amorós el terme “temps recuperat” s’adiu a la pretensió, al meu parer reeixida per part d’Amorós, de presentar-nos el seu periple vital com a pretext discursiu de la seva obra literària. Total, que em vaig decidir pel títol Xavier Amorós o el temps recuperat. Se m’objectarà que és habitual que un escriptor utilitzi la seva vida com a tema recurrent dels seus escrits i que, al capdavall, la seva producció escrita sigui una constant recuperació del seu temps. El que cal remarcar en el cas d’Amorós és la centralitat que la l’autobiografia, amarada d’historicitat i de crònica, ocupa en un testimoni que pretén amalgamar la claredat comunicativa i l’elaboració literària.

Al capdavall, la qualificació de “presència imperfecta” també es referia a la gènesi del llibre per part meva, producte més d’un al·luvió de materials crítics, acumulats segons diverses conjuntures, que no pas d’una investigació ortodoxa, curosament planificada.

Pel que fa al seu contingut, l’argument que em sembla vertebrar el que dic o proposo al llibre és el següent.

Hi exposo que, malgrat la dispersió temporal dels escrits literaris d’Amorós, produïts de manera irregular al llarg de més d’una cinquantena d’anys, i malgrat els diferents gèneres amb què successivament van prendre forma, la totalitat de la seva obra es configura com un tot unitari, presidit per l’expressió autobiogràfica, la pretensió testimonial i el mode realista. Amorós fou conegut primer, al començament dels anys seixanta, com a poeta d’una dicció molt personal, però absolutament lligada a la seva circumstància social i al corrent que va ser qualificat com de realisme històric. Als anys vuitanta va conrear profusament un articulisme periodístic que ha estat etiquetat per Josep Murgades com a “bonhomiós”, al voltant de temàtiques que anaven des de l’evocació o l’exercici memorialista fins al magazín d’actualitat. Ja prop de l’any dos mil, va treballar en la redacció de diversos llibres de memòries personals, que comprenen el període que va de la proclamació de la Segona República Espanyola, el 1931, fins a la mort de Franco, el 1975. Aquests volums no es limiten a un relat estrictament autobiogràfic, sinó que contenen tota mena de biografies d’altri, històries, crítiques, opinions, assajos i retrats; de manera que el relat biogràfic acaba sent l’excusa per presentar un retaule en què l’autor, Xavier Amorós, esdevé un personatge singular en la seva individualitat psicològica i alhora social com a ciutadà de l’univers que el propi relat construeix.

Per això, els textos d’Amorós exerceixen a més una «funció testimonial» ja que amplien l’expressió de la consciència individual de l’autor a la semblança col·lectiva de la societat en què viu immers, i tenen el valor de constituir un retrat, tant del franquisme com de l’antifranquisme, on sota la declarada imparcialitat narrativa emergeix sovint un compromís antitotalitari. A destacar que moltes vegades Amorós ha escrit que el franquisme va deixar tota la societat, incloent-hi els vençuts i els teòrics vencedors, desvalguda i inerme.

L’obra d’Amorós, com he dit, s’ha produït substancialment, al llarg de  més de cinc dècades, i no pas d’una manera uniforme, ans es podria comparar a un magma sotmès a la pressió d’unes forces tel·lúriques que han provocat dues erupcions determinants. Aquests períodes d’acumulació van ser, en poesia, els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i, posteriorment, en prosa, els anys vuitanta i noranta. Durant aquests períodes, Amorós va experimentar una mena de crisi progressiva, i va estar buscant el desllorigador que li permetés traduir damunt del paper la seva necessitat d’expressar-se. La superació d’aquestes dues crisis va permetre a Amorós l’assoliment de la particular personalitat literària: per un costat la trobada en la «realitat quotidiana» d’allò que és autèntic, per l’altra l’«expressió autobiogràfica» d’aquesta realitat. Ambdós trets acabaran definint la totalitat de la seva escriptura, i fent que formalment n’accentuï l’oralitat del llenguatge i la utilització de l’anècdota com a excusa recorrent.

Ara, el compromís de verisme per part del creador no es pot limitar exactament a aconseguir un registre notarial asèptic. Com a escriptor autobiogràfic no pretén la fotografia estàtica, sinó una pintura de la realitat confusa. Amorós ho aconsegueix amb l’ús de filtres i de recursos narratius propis, com la caricatura, l’anècdota i l’interès pel detall, que el lector de vegades assimila a la simple objectivitat per l’habilitat amb què són utilitzats i l’efecte de real que atorga al seu punt de vista, però que, si se m’accepta la redundància, personalitzen la seva escriptura autobiogràfica

És en relatar-nos d’aquesta manera, doncs, la seva vida que Amorós ens ofereix un exercici literari lúcid i aconseguit.

Antoni Nomen

Centre de Lectura, Reus 21.04.17: Presentació a càrrec de Magí Sunyer (al mig), que va treballar a l'engròs, ja que alhora va presentar un llibre de l'historiador Joan Navais (a l'esquerra).