L’escriptor Xavier
Amorós Solà va néixer a Reus el 7 d’abril de 1923. Ha arribat a la respectable
edat de 95 anys mantenint una proverbial activitat de conversador, qualificada
per ell de xerraire, que li fa evocar sovint, amb absoluta lucidesa, tot de
vivències situades a les galeries profundes de la seva producció literària.
El seu pare era fill de Pradell i de petit havia vingut a
Reus a aprendre l’ofici de dependent en una botiga de roba. Va prosperar i el
1911, amb dos altres socis, va poder establir-se pel seu compte al carrer de
Llovera, el rovell de l’ou del comerç local. La infància d’Amorós va
transcórrer, docs, al si d’aquesta petita burgesia comarcal, però
l’assossegament en què vivia va quedar alterat ran de la Guerra Civil.
La tardor de 1937, després dels primers bombardeigs de
Reus per l’aviació feixista, la família decidí enviar-lo a cals avis de
Pradell, on passa nou mesos, fins al començament de la batalla de l’Ebre.
L’estada al poble del seu pare, en contacte amb la natura esquerpa de la vida
rural i amb els esdeveniments bèl·lics, esdevindrà una experiència adolescent iniciàtica
que operarà en la consciència de l’escriptor com a substrat de la seva
escriptura posterior.
La
mort sobtada del seu pare, l’octubre de 1941, fa que hagi de renunciar als
estudis universitaris per centrar-se a col·laborar al comerç d’on era soci. Partint
d’una incipient vocació juvenil, l’escriptura primerenca d’Amorós és deutora de
les nombroses relacions socials de l’autor i sobretot del contacte amb algunes
persones lletraferides. Als anys immediatament posteriors a la Guerra Civil es
va apropar a supervivents de l’època republicana, nostàlgics del noucentisme i
de la Catalunya autònoma. Fou la inqüestionable convicció catalanista de gent
com els germans Teresa i Josep Miquel o Joaquim Santasusagna que el va decidir
a la total fidelitat literària vers la llengua pròpia. Amb el temps, les
consideracions dels discrepants de la dictadura, l’enyorament dels vells
republicans i la incòmoda pressió del franquisme li fan prendre consciència de
la naturalesa del règim i se’n distancia progressivament.
Fins
als 35 anys la seva dispersa pràctica literària es va resoldre a través d’uns versos
plens de metàfores elegants, epígon estètic dels tòpics que la versió catalana
de la poesia postsimbolista havia desplegat i, per tant, poc personal. Després
d’haver-se casat el 1952, aïllat a Reus, no aconseguia traduir en termes
literaris la humanització del paisatge en què la seva identitat poètica
intentava refugiar-se.
La
superació d’aquesta crisi va permetre a Amorós l’assoliment de la particular
personalitat literària: per un costat la trobada en la «realitat quotidiana»
d’allò que és autèntic, per l’altra l’«expressió autobiogràfica» d’aquesta realitat. L’esperó concret,
acostant-se ja el 1960, fou el camí nostàlgic, a partir de textos d’Ungaretti i
d’Espriu. El retorn narratiu a Pradell, el poble del pare, li permet (re)trobar
l’autenticitat que perseguia. L’exploració, en bona part intuïtiva, i diverses
lectures aïllades, assimilades mitjançant una original formulació personal,
l’endinsen a la producció de poesies amb contingut social o històric.
Alhora,
la utilització d’elements extrets de la realitat immediata el va portar a
recordar-ne els antecedents històrics anteriors al 1939, encara relativament
presents i sobre els quals pesava el silenci imposat per la propaganda oficial
franquista. L’exercici proposat de sinceritat el condueix a l’autobiografia com
a recurs introspectiu i narratiu, i, conseqüentment, a pouar en els records de
la Guerra Civil, durant la qual havia accedit a l’edat adulta. La poètica
d’Amorós i el resultat que se’n derivà feu que se l’inclogués entre els
representants del realisme històric.
El
petit èxit aconseguit amb Guardeu-me la
paraula, el primer recull poètic individual, publicat el 1962, i, sobretot,
amb l’obtenció dos anys després del premi Carles Riba amb Qui enganya, para va provocar una situació sovint repetida al món
literari: l’estroncament després de la glòria. Llavors, amb la taxativa fórmula
que «ja havia dit tot el que volia dir», va liquidar per sempre el conreu de la
poesia.
Venen
deu anys, situats a l’etapa final del franquisme i al començament de
l’anomenada transició cap a la democràcia, que abandona gairebé l’escriptura. I
la reemprèn escrivint en prosa relats de caire evocatiu i contingut
autobiogràfic. El motiu autobiogràfic ha resultat el principal de la seva obra:
el mateix Amorós s’ha qualificat de monotemàtic. Encetada la revifalla, la
producció s’orienta cap a dos tipus de textos: uns més abocats a la crònica
dels seus anys d’infància i d’adolescència, entre la proclamació de la Segona
República Espanyola i el final de la Guerra Civil; els altres cap a un tipus
d’articulisme periodístic breu, qualificat com a bonhomiós. La producció
periodística es concentra en l’etapa que va dels 60 anys de l’autor fins al
1996, a partir de la qual es va dedicar a acabar les seves memòries.
Amorós
ens adverteix que necessita la «primera persona» literària com si es tractés
d’uns caminadors. La primera crònica autobiogràfica fou publicada el 1985. Era
una narració en què el record de les vivències, d’infància i adolescència,
merament personals prenia el relleu i feia recular el marc històric a un segon
pla, amb un discurs decantat a la introspecció. La mateixa tònica va seguir en
la continuació del relat, publicat el 1996 amb el títol conjunt d’El camí dels Morts, i permet
caracteritzar psicològicament aquest text com una obra iniciàtica, consideració
reforçada pel fet que l’autor el tanca amb la circumstància de la mort del
pare, que sabem que va marcar un punt d’inflexió a la seva vida.
El
fet d’haver reeixit a completar i a publicar la versió completa d’El camí dels Morts el va esperonar a
continuar-ne el relat, ampliant l’abast temporal a la seva edat adulta,
concretament al període del 1941 al 1975, en què amb la mort de Franco dona per
acabada simbòlicament la postguerra reusenca. Però les tensions generades pel
que tenia d’impudícia novel·lística aquella crònica incomodaren íntimament
Amorós, i, semblant a com havia actuat en la poesia gairebé quaranta anys
abans, va decidir reorientar-ne el plantejament, allunyar-se de moralitats i de
qüestions estrictament personals, i focalitzar el relat sobre els assumptes
cívics, incidint ara d’una manera especial en la represa literària en llengua
catalana a la postguerra reusenca. L’alternativa entre ficció i no ficció va
quedar resolta amb el caràcter memorístic i, doncs, volgudament historicista
dels quatre llibres autobiogràfics de Temps
estranys, començats a escriure passats els 70 anys i que, amb una empenta
considerable, va acabar complerts els 80, i que va publicar entre el 2000 i el
2007. La descripció de la realitat constitueix, doncs, l’eix de l’escriptura
d’Amorós, el camí al qual acaben desembocant les marrades líriques o narratives
del seu caminar literari.
Ara,
el compromís de verisme per part del creador no es pot limitar exactament a
aconseguir un registre notarial asèptic. Com a escriptor autobiogràfic no
pretén la fotografia estàtica, sinó una pintura de la realitat confusa. Amorós
ho aconsegueix amb l’ús de filtres i de recursos narratius propis, com la caricatura,
l’anècdota i l’interès pel detall, que el lector de vegades assimila a la
simple objectivitat per l’habilitat amb què són utilitzats i l’efecte de real
que atorga al seu punt de vista, però que, si se m’accepta la redundància,
personalitzen la seva escriptura autobiogràfica, la qual en alguns d’aquests
aspectes manté notables similituds amb la de Josep Pla.
Els
llibres autobiogràfics d’Amorós, sobretot els de Temps estranys, no constitueixen només una col·lecció de fets
ordenats més o menys cronològicament. Són un calaix de sastre on l’autor hi ha
encabit, cercant una conjunció harmoniosa, objectes literaris de l’índole més
diversa: biografies, històries, crítiques, opinions, assajos, retrats; de
manera que el relat biogràfic acaba sent l’excusa per presentar un retaule en
què el relataire esdevé un personatge alhora singular en la seva individualitat
psicològica i social com a ciutadà de l’univers bastit pel relat.
En
relatar-nos d’aquesta manera, doncs, la seva vida, Amorós ens ofereix un exercici
literari lúcid i aconseguit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada