xavier amorós

 
El títol original del llibre era Xavier Amorós, presència imperfecta. Prenia la qualificació de “presència imperfecta” d’una citació de Roland Barthes que he situat a l’encapçalament, talment un lema, i que es refereix a la fascinació del record. Barthes explica que les escenes recordades reviuen la història d’una manera teatral, intenten envigorir l’estatuària d’una òpera en què, malgrat els esforços de l’escriptor, el moviment només és una fal·làcia de la memòria: en paraules seves, “una presència imperfecta”. Segons ell, les anècdotes evocades són esforços puntuals per mantenir aquesta il·lusió de vida, i aconsegueixen que el lector participi d’aquesta il·lusió del teatre del temps, de l’”il·lusió de real. Per Barthes, doncs, la literatura de la memòria ens aporta aquest alè de sinceritat, el valor testimonial que ha pretès i que hem convingut a atorgar a l’obra de Xavier Amorós. Així concebuda, l’escriptura memorialista s’allunya alhora del discurs filosòfic i de la fabulació novel·lada, és a dir, no pretén ni entendre el món ni recrear-lo, només descriure’l a través del record, en aquest cas a través de les coses vistes o viscudes, si se’m permet utilitzar uns termes que aproximarien els recursos narratius de Xavier Amorós als de Josep Pla.
Bé, ensamblat ja el llibre, l’editora, Mercè Costafreda, em va suggerir que el títol triat, Xavier Amorós, presència imperfecta, de fora estant podia suggerir una crítica maliciosa o malèvola, fins i tot rebentista, en el sentit de semblar, segons com, que tenia l’objectiu de perseguir-li tares o imperfeccions. De seguida em vaig voler allunyar de la possibilitat de poder induir aquesta sensació en alguna ànima càndida, i atenent el suggeriment, i sense allunyar-me de la citació al·ludida, em vaig agafar llavors al terme “temps recuperat” per referir-me a aquesta pretensió que en el novel·lista novel·lista és només una quimera o una fal·làcia, en el sentit que la seva narració és una faula en què l’escriptura transita amb una llibertat creativa absoluta, de manera que la immersió de l’autor en el passat ben bé seria una presència que podria ser anomenada “presència perfecta” en tant que no està subjecta a cap compromís explícit de verisme amb el lector. Però que sospesant l’obra de Xavier Amorós el terme “temps recuperat” s’adiu a la pretensió, al meu parer reeixida per part d’Amorós, de presentar-nos el seu periple vital com a pretext discursiu de la seva obra literària. Total, que em vaig decidir pel títol Xavier Amorós o el temps recuperat. Se m’objectarà que és habitual que un escriptor utilitzi la seva vida com a tema recurrent dels seus escrits i que, al capdavall, la seva producció escrita sigui una constant recuperació del seu temps. El que cal remarcar en el cas d’Amorós és la centralitat que la l’autobiografia, amarada d’historicitat i de crònica, ocupa en un testimoni que pretén amalgamar la claredat comunicativa i l’elaboració literària.
Al capdavall, la qualificació de “presència imperfecta” també es referia a la gènesi del llibre per part meva, producte més d’un al·luvió de materials crítics, acumulats segons diverses conjuntures, que no pas d’una investigació ortodoxa, curosament planificada.
Pel que fa al seu contingut, l’argument que em sembla vertebrar el que dic o proposo al llibre és el següent.
Hi exposo que, malgrat la dispersió temporal dels escrits literaris d’Amorós, produïts de manera irregular al llarg de més d’una cinquantena d’anys, i malgrat els diferents gèneres amb què successivament van prendre forma, la totalitat de la seva obra es configura com un tot unitari, presidit per l’expressió autobiogràfica, la pretensió testimonial i el mode realista. Amorós fou conegut primer, al començament dels anys seixanta, com a poeta d’una dicció molt personal, però absolutament lligada a la seva circumstància social i al corrent que va ser qualificat com de realisme històric. Als anys vuitanta va conrear profusament un articulisme periodístic que ha estat etiquetat per Josep Murgades com a “bonhomiós”, al voltant de temàtiques que anaven des de l’evocació o l’exercici memorialista fins al magazín d’actualitat. Ja prop de l’any dos mil, va treballar en la redacció de diversos llibres de memòries personals, que comprenen el període que va de la proclamació de la Segona República Espanyola, el 1931, fins a la mort de Franco, el 1975. Aquests volums no es limiten a un relat estrictament autobiogràfic, sinó que contenen tota mena de biografies d’altri, històries, crítiques, opinions, assajos i retrats; de manera que el relat biogràfic acaba sent l’excusa per presentar un retaule en què l’autor, Xavier Amorós, esdevé un personatge singular en la seva individualitat psicològica i alhora social com a ciutadà de l’univers que el propi relat construeix.
Per això, els textos d’Amorós exerceixen a més una «funció testimonial» ja que amplien l’expressió de la consciència individual de l’autor a la semblança col·lectiva de la societat en què viu immers, i tenen el valor de constituir un retrat, tant del franquisme com de l’antifranquisme, on sota la declarada imparcialitat narrativa emergeix sovint un compromís antitotalitari. A destacar que moltes vegades Amorós ha escrit que el franquisme va deixar tota la societat, incloent-hi els vençuts i els teòrics vencedors, desvalguda i inerme.
L’obra d’Amorós, com he dit, s’ha produït substancialment, al llarg de  més de cinc dècades, i no pas d’una manera uniforme, ans es podria comparar a un magma sotmès a la pressió d’unes forces tel·lúriques que han provocat dues erupcions determinants. Aquests períodes d’acumulació van ser, en poesia, els anys quaranta i cinquanta del segle passat, i, posteriorment, en prosa, els anys vuitanta i noranta. Durant aquests períodes, Amorós va experimentar una mena de crisi progressiva, i va estar buscant el desllorigador que li permetés traduir damunt del paper la seva necessitat d’expressar-se. La superació d’aquestes dues crisis va permetre a Amorós l’assoliment de la particular personalitat literària: per un costat la trobada en la «realitat quotidiana» d’allò que és autèntic, per l’altra l’«expressió autobiogràfica» d’aquesta realitat. Ambdós trets acabaran definint la totalitat de la seva escriptura, i fent que formalment n’accentuï l’oralitat del llenguatge i la utilització de l’anècdota com a excusa recorrent.
Ara, el compromís de verisme per part del creador no es pot limitar exactament a aconseguir un registre notarial asèptic. Com a escriptor autobiogràfic no pretén la fotografia estàtica, sinó una pintura de la realitat confusa. Amorós ho aconsegueix amb l’ús de filtres i de recursos narratius propis, com la caricatura, l’anècdota i l’interès pel detall, que el lector de vegades assimila a la simple objectivitat per l’habilitat amb què són utilitzats i l’efecte de real que atorga al seu punt de vista, però que, si se m’accepta la redundància, personalitzen la seva escriptura autobiogràfica
És en relatar-nos d’aquesta manera, doncs, la seva vida que Amorós ens ofereix un exercici literari lúcid i aconseguit.
Antoni Nomen


Centre de Lectura, Reus 21.04.17: Presentació a càrrec de Magí Sunyer (al mig), que va treballar a l'engròs, ja que alhora va presentar un llibre de l'historiador Joan Navais (a l'esquerra).
__________________________________________________________

EL PRADELL D’AMORÓS O LA SUBLIMACIÓ DE LA NOSTÀLGIA
Antoni Nomen
(Pròleg a: Xavier Amorós: Enyoro la terra, Edèndum, Santa Coloma de Queralt, 2013)

Xavier Amorós va néixer el 1923 a Reus, on ha residit de sempre. Però, quan al temps de la guerra civil, van començar els bombardejos més ferotges sobre la ciutat, els seus pares decidiren enviar-lo excepcionalment fora com a mesura de seguretat. És per aquest motiu que del setembre de 1937 al juliol de 1938 va viure a Pradell, el poble nadiu del seu pare i de la família paterna. Els primers mesos d’aquella estada, amb la descoberta de la natura enmig de la guerra, li van semblar arcàdics i sempre els ha recordats amb molta recança. El nostre autor confessa a les seves memòries: “I vaig decidir explicar el meu primer amor per Pradell, el poble del pare; llavors, un poble de boscos i d’aigua clara que baixava, per tres barrancs, de la serra de l’Argentera. [...] Sobre el paper, vaig convertir aquell amor frustrat en escriptura. Pradell era el paradís perdut del meu pare –n’era conscient– i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustrats, en quedava una gran nostàlgia.”[1]
Amorós havia començat, doncs, a traduir en diverses formes de literatura els records derivats de la seva relació amb Pradell. Fou cap al final de la dècada dels cinquanta quan va anar donant protagonisme en els seus versos a un paisatge on anava prenent cos aquella nostàlgia. Finalment, ja fa més de cinc dècades, el record de Pradell va motivar Xavier Amorós a escriure les dotze poesies que integren el recull Enyoro la terra.
Hi ha dues lectures que, a través d’un to elegíac i mític, li havien revelat i confirmat les possibilitats de triar Pradell, un únic indret on condensa el món, com a subjecte poètic: una, la primera, és el poemari de Salvador Espriu Cementiri de Sinera, on l’evocació dels paisatges d’Arenys de Mar és el pretext utilitzat per l’autor a l’hora d’abordar temes com la mort, la pàtria, els records, el pas del temps, el cansament, la solitud i la transcendència de la vida. L’altra, la definitiva, és una poesia titulada “Els rius”, del poeta italià Giuseppe Ungaretti, que Amorós va llegir traduïda al darrer número de 1959 de la revista Serra d’Or: Un dia tranquil, en un front de la primera guerra mundial, Ungaretti es troba sol prop d’un arbre mutilat per les granades. El matí s’ha banyat a un riu i entra en simbiosi amb el paisatge del lloc, se sent una dòcil fibra de l’univers. Rememora les etapes de la seva vida a través d’altres rius: el Serchio, el riu italià de la seva terra d’origen; el Nil, prop del qual va créixer; el Sena, que li recorda el París de la seva formació. Llavors pren consciència d’ell mateix i, en acabar-se el dia, l’evocació li fa sentir la seva vida com una flor tenebrosa en la nit. A les memòries, Amorós explica: “El poema “Els rius” em va fer tornar, no sé per què, al Cementiri de Sinera. I vaig llegir obsessivament una cosa i l’altra durant moltes nits.”[2]
Convé aturar-se en un poesia d’Enyoro la terra, la que en la primera edició
Cobertes de l'edició del  2006
completa del recull, que ara reproduïm[3], duu el nombre X: Amorós no la va publicar, tot i que datada el 1957, fins el 1978[4], segons em va explicar perquè l’havia relegada en considerar-la un reble de la resta del conjunt. Si a més d’aquesta, n’exceptuem també la que ara duu el nombre XI, les deu  poesies restants són les que integraven el recull publicat per primera vegada[5] el 1961. De fet, el nombre total de poesies incloses a Enyoro la terra, en les diferents provatures assajades per l’autor entre finals de 1959 i mitjans de 1960, va oscil·lar entre set[6] i dotze. Doncs bé, aquesta poesia  –l’actual nombre X–  conté el primer anunci del seu propòsit literari: assentar-se a la terra, nodrir-se de les coses petites, incorporar-hi el paisatge, pouar en l’autobiografia. I justament, en el trànsit cap a l’expressió directa, en l’esforç per esquivar metàfores i decoracions literàries, aquesta poesia acaba amb una imatge tòpica que coincideix literalment amb la imatge final d'”Els rius” d’Ungaretti: la del poeta que en un moment crucial sent la seva vida “com una flor de llum en la tenebra.”
És fàcil situar la importància cabdal d’Enyoro la terra dintre la literatura de Xavier Amorós: és l’obra amb què va trobar una forma d’autenticitat que esdevingué la clau per reeixir en tota la seva producció posterior. Certament, abans d’Enyoro la terra Amorós havia escrit molts versos on va aprendre l’ofici de fer poesies. Esclau primer de les convencions banalitzades d’un simbolisme apagat, va anar evolucionant fins a interrogar-se sobre la validesa, el sentit i l’interlocutor del seu discurs. Però és a partir d’Enyoro la terra quan assoleix una veu pròpia i consistent, superades les diverses provatures: Amorós parla d’ell mateix com si hagués experimentat una “conversió”[7]. Trobat el tema que el satisfà, ja sap de què vol parlar: del record d’un món que s’ha esvaït però que perdura viu en la memòria seva i en la memòria col·lectiva; de l’evocació de la realitat que ha viscut i que ha anat deixant un pòsit rellevant en la seva consciència; dels fets quotidians, de vegades anecdòtics, on es materialitzen els quadres que revelen amb la màxima potència el curs indefugible del devenir històric. Tot i això, la mirada d’Amorós entorn seu no deixa de mantenir una distància que es tradueix en una bona dosi d’escepticisme; ho analitza l’estudi que li va dedicar el seu fill Xavier: “L’home de Xavier Amorós és un home desencisat i infeliç, convençut que la causa de la seva infelicitat és la realitat social que li toca viure.”[8]
                                                  Gravació d'Antoni Pérez-Portabella, l'estiu del 2012
L’esclat de Xavier Amorós com a poeta va ser relativament breu: vora setanta poesies escrites gairebé totes en els sis anys que van del 1959 al 1964, aplegades en tres reculls: Enyoro la terra, Guardeu-me la paraula i Qui enganya, para, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1964 i va aconseguir el reconeixement literari que perseguia. Llavors va deixar pràcticament de publicar durant bastants anys. El 1978 va escriure: “No crec que em senti tampoc en el futur amb la capacitat necessària per a treballar en la provatura de dir alguna altra cosa per mitjà del poema”, però aclaria que “Voldria tornar a escriure, això sí, procurant d’explicar en prosa algunes experiències que ara ja em semblen suficientment covades i decantades. I no és perquè em pensi pas que escriure en prosa sigui assumpte fàcil, sinó que em sembla, de fora estant, un exercici posseïdor de més suports per a fer-se entendre i per a no perdre l’esma dels que pots tenir a mà en l’elaboració d’equilibris, arriscada, compromesa i profusament complexa, que el poema comporta”.[9]
Com sabem, aquesta intenció, anunciada aleshores, s’ha realitzat a través d’un retaule format per una àmplia producció periodística i el conjunt de memòries que inclou les Històries de la plaça de Prim, El camí dels morts, l’imponent cicle dels Temps estranys i Plou, però plou poc, publicades entre el 1985 i el 2007. Comptat i debatut, l’obra de Xavier Amorós s’ha configurat com un fresc intens de la vida contemporània a Pradell, a Reus sobretot, a Catalunya per extensió. Una obra que de vegades ha pres el caire líric, d’altres memorialístic, d’altres periodístic o narratiu.
* * *
La lectura d’Enyoro la terra mostra la voluntat d’Amorós de recuperar el contacte físic amb Pradell a través del record lligat al paisatge, geogràfic i també humà. Alhora estableix els límits d’aquest enyor: “En l’elegia hi ha l’amarguesa de la desesperança per tal com jo sé que, per a mi trasplantant i arrelat ja amb amor en un altre indret, el retorn és impossible.”[10] Al capdavall, el record exerceix de catarsi que li permet recuperar la seva autèntica identitat. Ho fa despullat de recargolaments literaris, només acceptant el parlar col·loquial, però polint al màxim la claredat expressiva, buscant fins a l’obsessió la contundència del matís i la paraula precisa, recorrent sovint a la ironia suau, concentrant en imatges elementals –el paisatge, els records, la societat, l’amor– el contingut semiòtic. Al lector li és fàcil endinsar-se al joc intern dels poemes perquè la seva arquitectura travada queda dissimulada per la simplicitat exterior, encara que no falta algun cas en què, com trobarem més endavant detallat als comentaris de les diferents poesies, sota l’aparent claredat s’hi amaga una clau més hermètica, de vegades lligada a circumstàncies o observacions estrictament personals.
Així, la imatge de “les vinyes que moren pujant”, a la poesia I, pot suggerir que les redoltes s’assequen a les puntes, però Amorós es refereix a l’observació feta de petit sobre certs costers on, escalonant els marges, s’hi ha creat una successió esgraonada de bancals utilitzats pel conreu de ceps. El que intrigava llavors Amorós era que els bancals més elevats estaven ocupats pel bosc i no pas conreats, i no entenia què hi feien aquells marges: li semblava que, anant tirant amunt, les vinyes no podien més i, exhaustes, morien abans d’arribar dalt de tot. Després, va saber que quan hi havia hagut la fil·loxera totes les vinyes del terme s’havien mort i que en replantar-les, a conseqüència del descens demogràfic conseqüent, es va conrear menys superfície que abans. Llavors s’abandonaren alguns bancals encimbellats, els de més difícil accés. L’explicació[11], de retop, ens fa més entenedora la circumstància inicial de la poesia XI: “Mentre les vinyes moren sense assolir les cimes”.
O la referència als “subterranis arams i el bressol on no vaig néixer”, a la poesia V, on Amorós rememora antigues estades a Pradell, esmentant estris vells dels seus avantpassats o referint-se al greu que li sap no haver nascut en aquest mateix lloc. Més endavant dóna una pista per situar aquestes referències: li crida “la llar amb les pedres glaçades”, la llar familiar a hores d’ara deshabitada. Amorós, però, em va aclarir que es referia al record precís de les incursions realitzades durant la seva infància a les golfes d’aquesta casa pairal, on hi veia el petit bressol que havien utilitzat els seus avantpassats. La poesia al·ludeix també a algun objecte d’aram trobat allí, i utilitzat en jocs infantils acompanyat de la seva germana. En aquests jocs, ells dos s’havien arribat a plantejar de realitzar petites excavacions a la recerca de suposats tresors colgats. L’evocació l’ha dut a sintetitzar, en les dues paraules “subterranis arams”, el record dels objectes d’aram i dels amagatalls soterrats que havien imaginat. Tot plegat, ara, contribueix a la profunda recança que dèiem al començament.
Al seu moment, la producció poètica posterior, la de maduresa, de Xavier Amorós es va etiquetar de realisme històric o realisme crític, segons la qualificació formulada en la cèlebre antologia de Castellet i Molas del 1963. Pocs anys després, aquesta línia poètica realista fou objecte d’un descrèdit literari per l’alienament conjuntural del seu discurs, abocat a realitzar tasques de suplència en la lluita antifranquista, que van ser assumides progressivament per actuacions de política estricta. En la dècada següent, un nou corrent va postular substituir en la poesia la importància dels fets socials per la visió íntima o moral de l’experiència humana. S’ha considerat, posteriorment, que l’obra poètica de Gabriel Ferrater era el punt d’inflexió que modificava els plantejaments del realisme crític[12]. Però avui, tenint ja una mica de perspectiva i sabedors del recorregut posterior del correlat que proposava llavors, llegim Enyoro la terra amb un nou interès perquè ens permet de veure com la millor poesia d’Amorós arrenca de l’experiència iniciàtica que aquest recull revela i d’haver acordat, com el mateix autor ens diu, el ritme del seu projecte literari al compàs de l’autenticitat redescoberta als paisatges de Pradell. La qual cosa li va permetre, lluny de caure en un dogmatisme empobridor, conscient de la seva posició –“Estic, em sembla, a mig camí/ del qui és als llimbs i del qui viu al viu”, va escriure el 1964[13]– i dels seus límits, deutor del lirisme primigeni arrelat entre les pedres, escriure uns poemes del tot personals, alhora suggerents i lúcids.

[1]   Xavier Amorós: Temps estranys, llibre segon, Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 2002, p. 383 [localització a l’Obra Completa, publicada per l’Ajuntament de Reus: volum IV, p. 464-465].
[2]  Temps estranys, llibre segon, p. 383 [OC, IV, p. 464].
[3]  Xavier Amorós: Enyoro la terra, Reus: Papers de la Font del Lleó, 2006 [OC, I, p. 224-235].
[4]  Xavier Amorós: Darrers versos, Tarragona: Edicions Èpsilon, 1978, p. 5 [OC, I, p. 224].
[5]  Dins Antologia de la poesia reusenca 1960, editada anònimament per Bonaventura Vallespinosa, vegeu OC, I, p. 64.
[6]  Temps estranys, llibre segon, p. 390 [OC, IV, p. 472].
[7]  Temps estranys, llibre segon, p. 390 [OC, IV, p. 472-473].
[8]  Xavier Amorós Corbella: Poemes inèdits de Xavier Amorós. 1940-1959, Tarragona: Arola Editors, 2000, p. 29 [OC, I,  p. 718].
[9]  Darrers versos, p. 3 [OC, I, p. 538].
[10] Xavier Amorós: No hi ha festa que valgui, Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1984, p. 19 [OC, I, p. 499].
[11] No hi ha festa que valgui, p. 19 [OC, I, p. 499].
[12] Joaquim Marco i Jaume Pont: La nova poesia catalana, Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 26.
[13] Diversos autors: Desde España... en el cincuena aniversario de la Revolución de Octubre, París: Éditions de la Librairie du Globe, 1968, p. 37-38 [OC, I, p. 306].

_____________________________________________________


     ELS HOMENETS DE XAVIER AMORÓS O UNA SOCIOLOGIA DEL FRANQUISME
     Antoni Nomen
     (Publicat a: R. Arnabat i A. Gavaldà (eds.): Història local. Recorreguts pel liberalisme i el carlisme, Afers, Catarroja-Barcelona, 2012)

El 1977, a l’agonia del règim franquista, Stanley G. Payne escrivia: “La ideologia dels governants és un a cosa i la dels governats i de les seves bases de recolzament n’és una altra. [...] M’agradaria anar més enllà de la sociologia ideològica del franquisme governamental per considerar el que [...] s’anomena franquisme social o sociològic. És a dir, és possible en l’actualitat poder tractar la societat general de franquistes [...], els elements [...] que van constituir la base principal del recolzament [...] al franquisme? Algun dia s’haurà de realitzar un aital estudi. Quina forma hauria d’adoptar aquesta anàlisi?[1] D’aleshores ençà una variada bibliografia ha respost aquesta demanada. Una d’aquestes contribucions és la que trobem esparsa dintre el retaule memorialístic que l’escriptor Xavier Amorós va publicar entre el 1985 i el 2007[2], i que recentment ha aplegat sota el títol general de L’agulla en un paller[3].
L’agulla en un paller són les memòries de Xavier Amorós (Reus, 1923) i comprenen el període que va del 1931 al 1975, des de la proclamació de la Segona República a la mort del dictador Francisco Franco. De l’interval que va del 1931 al 1941 en relata principalment les seves vivències personals i, en tot cas, la vida social hi es contemplada des de l’òptica de la simple observació. El 1941 però, amb la sobtada mort del seu pare, la vida de l’autor fa un tomb: abandona els estudis i substitueix el  pare en un pròsper comerç en l’ambient de la petita burgesia reusenca. A partir d’aquest moment, els fets que ens són referits se centren sobretot a la seva tasca literària i laboral, dedicada aquesta darrera al comerç de teixits, i també, d’una manera molt especial, a les actuacions cíviques o polítiques, que inclouen persistents activitats antifranquistes. Des de la seva posició i d’aquestes seves múltiples actuacions socials, Amorós conegué de prop l’entramat de la societat franquista i alguns dels mecanismes de poder i de control que operaven al seu interior. El nostre autor està immers en el batibull social i sovint situat prop dels que ostenten alguna mena de responsabilitat dintre el franquisme polític però la seva actitud de rebuig i distanciament ens permet contemplar els límits tant del franquisme com de l’antifranquisme i ens forneix constants elements de reflexió i de crítica sobre la naturalesa perversa del franquisme, especialment pel que fa a l’anticatalanisme, l’antiesquerranisme, el cinisme, la repressió cultural i política i l’adhesió ferotge al reaccionarisme intel·lectual, singularment en els vessants religiós i social. És en aquest sentit[4], doncs, que L’agulla en un paller ha contribuït a realitzar l’aspiració formulada per Payne al començament.
La forma narrativa que Amorós ha utilitzat a L’agulla en un paller és el relat oral, és a dir, la narració entesa com a transcripció d’una conversa amb el lector, sovint emprant l’aparença de la familiaritat i la complicitat per aconseguir, usant els modismes de la llengua viva, un discurs precís i de gran eficàcia expressiva. Un dels mestres confessats d’Amorós és Josep Pla i d’ell ha agafat el model[5], en alguns casos de l’homenot i en d’altres del retrat de passaport, per oferir la semblança o la pinzellada de diversos personatges emblemàtics de la societat franquista: són persones que Amorós va conèixer de prop i que protagonitzen anècdotes absolutament reveladores de la naturalesa d’aquell règim. Es tracta de subjectes roïns, sovint terriblement amargats, incapaços de la mínima grandesa. Els seus actes són grotescos; els seus gestos, estirabots; són herois en negatiu. Vistos de prop ens revelen les seves misèries. No són de cap manera homenots, sinó mes aviat homenets sinistres. I alhora, pertot, la gent ha quedat reduïda a homenets encara més diminuts, obligats a compartir les mateixes misèries[6]. L’anàlisi d’una mostra d’aquest microcosmos d’homenets és l’objectiu d’aquesta comunicació.

·           Terror i silenci
L’any 1962, una amiga d’Amorós, que era modista, li explica que al seu pare li sembla haver sentit una poesia del mateix Amorós per la Pirenaica, l’emissora clandestina comunista. El comentari d’Amorós és el següent:

—Però, ¿per què no m’ho diu ton pare, això?
—No t’ho dirà mai. Està massa escarmentat.
Hi havia molt de canguel i amb raó. El pare d’aquesta amiga s’havia passat set o vuit mesos a la presó, els anys 39 i 40, només per tenir carnet de la UGT, i li continuava l’esgarrifament.[7]

La gent calla perquè esta esgarrifada i no pas gratuïtament. El terror s’estén amb els càstigs i les represàlies, fins i tot per discrepàncies situades en un passat que es pretén aniquilar, un passat previ al franquisme[8]. De vegades la por es recobreix de prudència: sovint la gent s’adreça a Amorós amb una sorpresa esglaiada perquè ha dit coses inconvenients, perquè els pot comprometre o, simplement, perquè no convé que es faci mal veure. Per exemple, aquesta conversa amb el director de Ràdio Reus, el 1963, sobre a la retransmissió radiofònica d’un pregó:

—¿Què ha fet, Amorós? —em va dir veritablement trasbalsat— ¿Diu que ha parlat en català?
—Senyor Sedó, se m’han escapat quatre ratlles sobre els pobles d’aquí. Però no res més.
—M´han telefonat de part del delegat que baixéssim de seguida la cinta a la Delegació. Ja han anat per avall en un taxi.
[...] El petit paràgraf que vaig dir en català era literalment exacte al castellà aprovat. Veurien que era exacte. I quedarien mocats. No sé pas que es devien imaginar que havien sentit [...] I per la meva satisfacció interna [...] havia pogut acabar el pregó amb la paraula llibertat. [9] 

La prudència més carca, l’immobilisme més ranci s’alien per estendre el control social. Pertot t’estan vigilant i pertot surten còmplices de la vigilància omnipresent:

—Tu vés alerta amb els versos i el catalanisme. Que no prenguis mal. I això no et convé de cap manera, que tens tres fills.[10]
 
Amb l’oposició i la resistència exterminades es pot rebaixar el grau de terror. La intimidació pot actuar llavors amb simples amenaces:
L’esdeveniment que posà aquest estat de coses més en evidència va ser el referèndum que el govern franquista convocà l’any 1966 per aprovar la Llei orgànica de l’estat. Calia simplement dir sí o no a la Llei, però el règim ho plantejà —segur del triomf— com una prova de foc per demostrar l’adhesió del poble. Hi hagué una campanya d’una intensitat descomunal, per tots els conductes, per tots els mitjans de comunicació, per tots els sistemes de pressió i coacció, quasi tot a cara descoberta, i, també a través del correu, de la correspondència aparentment personal, aparentment individualitzada. Però a més hi hagué sistemàticament planificada i descabdellada una campanya de rumors tan senzills com que no es podrien cobrar les prestacions de jubilació sense haver votat, que els estudiants becaris perdrien els seus beneficis si els familiars no votaven, que sense un certificat d’haver votat no es podria renovar el passaport. Tota una gamma d’insídies semblants fou escampada pel sistema boca-orella: la qüestió era que la gent anés a les urnes. Del resultat de les xifres ja se n’ocuparien.
El resultat del referèndum fou una victòria estrepitosa i aritmèticament aclaparadora del règim. És cert que van fer trampes, que s’ho van muntat com van voler. Però un pic arribat el dia, ja no calia que fessin res més d’especial. El personal indiferent i acoquinat va votar que sí, i molta gent assumia com a veritats les mentides que els havien encolomat per la tele i per allí on havien pogut. Jo he votat un sí ben gros, postil·laven alguns, i ho deien ben clar i català.
[...] Alguns ciutadans van quedar, després, lleugerament avergonyits. Però ben pocs.[11]
El fuster jubilat de dos anys ençà que un dia es va trobar Amorós devia ser un d’aquests; d’altres, amb una mena de síndrome d’Estocolm, havien tergiversat la seva pròpia història:
Quan em va veure es va posar a plorar. A plorar, al peu de la lletra.
—Amorós, no hi puc fer més: aniré a votar. Tinc una por terrible. Tota la vida he pensat en la jubilació i ara m’afiguro que està amenaçada pertot arreu i si la perdés em moriria del disgust, Amorós.
—Home, [...] no s’amoïni tant; no vindrà d’un vot.
Va marxar afligit.
Em van explicar que a la ferreteria de la plaça de la Farinera hi havia un treballador a qui l’any 39, quan ell era molt jovenet, els franquistes li havien afusellat el pare sindicalista. Tu no deuràs anar a votar?, li preguntaren. És clar que hi aniré —va respondre—, hi aniré perquè no es repeteixi mai el que va passar al meu pare.[12] 

Les pors i les prevencions de la gent de vegades agafen aires de comicitat. És d’aquesta manera que el relat d’Amorós ultrapassa la pretensió memorialista o el testimoni històric i, mostrant-nos una estratègica combinació d’uns quants detalls, aconsegueix una eficaç novel·lació. Aquí parla de la professora Isabel Llàcer:
Quan feia dos minuts que parlava, vaig veure que el [Jordi] Pujol em feia uns signes, evidents però no desaforats, perquè jo sortís de la sala per a trobar-me amb ell perquè també insinuava el gest d’aixecar-se. Vaig sortir de seguida i en veu baixa però amb vehemència em digué:
—D’on l’has tret, Amorós, aquesta dona? Però si és una comunista com una casa!
—Escolta, tu em deies a la convocatòria que portés algú que fos totalment antirègim. Em sembla que de més antirègim que els comunistes no en trobarem cap.
—Aquesta gent no hi té cap feina, aquí!
—Malament! —encara vaig respondre. I vam acabar la conversa.[13]

·         Despolitització, dessindicació
S’atribueix a Franco un aforisme que condensa el seu ideari. És la resposta que va donar els anys seixantes a les queixes del director d’un diari falangista sobre les pressions que aquest director rebia de diferents sectors del propi règim: “Usted haga como yo y no se meta en política”.  Evidentment, el consell no s’havia de prendre al peu de la lletra, més aviat volia dir no badi, sigui astut. Aquest consell s’aplicava a gent del propi règim, altrament hauria estat tractant-se d’un contrari, perquè “en contra dels seus enemics, la seva eficàcia va raure en la despietada implacabilitat de l’ús del terror d’Estat, els efectes del qual van reverberar durant dècades després que se´n reduís significativament la seva intensitat. Fou una mena d’inversió política, un terror productiu, que va accelerar el procés de despolitització sota la dictadura de Franco i va empènyer els espanyols cap a l’apatia política.[14] El consell de “no se meta en política” és, doncs, el consell del trinxeraire: “no et posis on no et demanin, sinó compte perquè rebràs”.[15]
Sovint, Amorós es plany de l’èxit d’aquest procés[16] i ens n’ofereix detalls:

Voldria relatar una petita anècdota sobre aquest tema. Potser va ser l’any 1955 —una cosa així— que va aparèixer un fenomen polític fugaç [...], la idea de construir i dedicar un monument faraònic a la memòria del “protomàrtir”, sufragat per subscripció popular. [...] Obligatòriament, calia formar unes comissions municipals per a recaptar mitjans i organitzar tómboles i festivals per a col·lectar diners a dojo per a realitzar una tan magna empresa. Un dia que jo no vaig poder assistir a la reunió del ple, vaig ser designat com a representant de la Cambra en aquesta comissió municipal [...] Vaig anar a [...] renunciar a la representació. [...] Vaig haver d’anar a veure al president Freixa. El president [...] s’irrità una mica.
—Però, què li passa a vostè, Amorós? —volent dir, simplement, “amb quines punyetes em ve, ara?”
[...] Un sermonet sí que me’l va arriar [...]. Com a final divertit i general d’aquesta mínima anècdota, puc explicar (i tot això és tan cert com totalment oblidat) que el projecte, de moment, tan baladrejat, en sec es va fondre com un bolado. A Franco —quin personatge!— li va agafar un atac de gelosia perquè, pel seu gust, l’assumpte agafava massa envergadura.[17]

Paral·lel al procés de despolitització actuava el de dessindicalització.[18] Els treballadors no podien apel·lar als seus drets sinó a rebre una caritat, és allò d’“ara tenim feina gràcies a Franco”. La participació d’Amorós en un rocambolesc episodi il·lustra aquesta qüestió:

La cosa anava de la fundació de la Mutualitat de Treballadors Autònoms, estatal i obligatòria, que va ser la primavera de l’any 1962. [...] Va oferir als presumptes interessats ja passats del límit d’edat de jubilació que, si cotitzaven immediatament l’import de dues anualitats, se’ls concediria immediatament i per vida la pensió de jubilació. Aquesta magnanimitat, al cap i la fi governamental, va passar podríem dir desapercebuda. Jo, en aquells moments [...] era [...] president del Gremi Comarcal del Comerç Mixt Tèxtil.
 [...] Moltes d’aquestes dones pagaven els dos anys de cotització acumulada amb l’import just dels seus estalvis i a altres les van ajudar. [...]
—¿Que ens pagaran aviat, Amorós? —em preguntaven quasi totes.[...]
Quan menys l’esperàvem, va caure la bomba. Va sortir una ordre de la Direcció General de la Mutualitat d’Autònoms dient que havien constatat que la majoria de les sol·licituds per emparar-se en l’amnistia —en deien l’amnistia— estaven fetes basant-se en falsedats. [...]
Em sentia desolat. Per la desgràcia que havia provocat i perquè les persones afectades i els seus familiars em culparien d’haver enganyat unes pobres dones que, majoritàriament, eren persones pràcticament sense recursos.
[...] Jo, des del gremi, per tant des del sindicat, podia fer alguna cosa. Vam fer imprimir uns papers nous per a cartes i certificats on no parlava de gremi (Antic Gremi del Comerç Mixt Tèxtil) i en lloc del nom autèntic hi havia el nom oficial: Sindicato Comarcal Textil. Vam començar a fer certificats. [...]
Quan vam saber que començaven a acceptar aquells certificats nostres, vam tenir una gran alegria. En faltava un, però, que era pràcticament insalvable: el de la sindicació de cadascuna de les interessades.[...] Però aquests certificats els vam aconseguir amb tota la fe. Vam anar a veure el senyor Déu, a l’Ajuntament. [...]
—Senyor Déu, necessitava un certificat per a la senyora Tal i Tal, que és modista. Però hauríem d’anar alerta perquè a la millor aquí ho tenen equivocat i potser diu sus labores i hauria de dir la veritat: modista.
En aquell moment calia posar sobre el taulell un bitlletet de cinquanta pessetes. [...]
—¿Veu? Ja ho tenim arreglat: modista. Passi passat demà, que l’ha de firmar el senyor alcalde.
[...] Donant-hi tombs vaig veure que per les vies naturals, que pels camins de la realitat, no trobaríem la solució. [...] Necessitàvem recórrer als conductes sobrenaturals. I com que el més pròxim a la sobrenaturalitat que jo identificava era el cardenal [Arriba y Castro], vaig decidir anar a veure el cardenal acompanyat, com a testimoni o com mostra, de tres de les treballadores autònomes afectades. [...]
[...] Aquell règim, aquell país on calia usar, si es podia, les vies pseudosobrenaturals per mirar d’adobar coses justes mal tractades, era una desgràcia, una porqueria. Llavors, tot allò jo ho veia producte, conseqüència de la tirania. I era així. Però ara penso que no era únicament la tirania el que ho espatllava tot.[19]

·           Guinyol de monstres
A les memòries d’Amorós hi surten diversos personatges, com és ara militars, policies, censors i clergues, que podríem dir que eren franquistes per naturalesa, perquè pertanyien als pilars socials que sostenien el franquisme o directament a secrecions del propi règim franquista. Algun d’aquests, per exemple el falangista Ramon Farré Palaus, delegat provincial del Ministeri d’Informació i Turisme, hi té un retrat aprofundit. Però, pel propòsit exposat al començament del present text, em vull aturar especialment en aquells altres personatges que van exercir de franquistes sobretot per vocació, de vegades amb una dedicació i una virulència superior a la dels que podríem anomenar franquistes professionals.
Potser el més emblemàtic d’aquesta galeria és Carles Giró, del qual

 el seu producte major, el Reus, Semanario de la Ciudad, va ser com un mirall deformat, enorme i continu, que reflectí durant un quart de segle la imatge de la població distorsionada pel franquisme i convertida en un guinyol de personatges i decorats monstruosos, regat, tot plegat, amb aigua beneita de la pitjor mena.
Una de les característiques destacades de Carles Giró com a director del Semanario Reus fou el seu decidit anticatalanisme i el seu especial rebuig de la llengua catalana. Es va identificar plenament, com amb tot, amb la política repressiva del règim, sense cap pietat ni entendriment per la seva pròpia llengua familiar, per la seva llengua visceral sense pal·liatius, que ell no odiava ni remotament; el seu rebuig era estrictament polític. Aquest rebuig va ser sistemàtic i hostil. Considerava que el català, que la llengua catalana com a mitjà de relació pública, era un factor negatiu i oposat al règim, la utilitat del qual ell tant valorava. Del català, la llengua, era , per a ell, un instrument enemic, a causa de la forma amb la qual l’havien utilitzat els catalanistes. Creia que el catalanisme, amb el reclam de l’amor a la llengua, havia debilitat les dretes abans del 36.[20]

Hi ha una episodi definitiu al respecte:

Amb motiu de l’exposició de roses [...] es feia un pregó literari. [...] L’any 1964 me’l van encarregar. Vaig fer el pregó en català, com pertocava, i a la ràdio, per primera vegada, sorprenentment, no vaig tenir cap problema. Sens dubte havien canviat lleument les condicions. Però Carles Giró, en canvi, em va dir que no el podia publicar en català, i em va exigir que, en tot cas, el traduís. [...]
L’exposició era instal·lada —com quasi sempre— al Teatre Bartrina. El grup d’autoritats, a l’hora anunciada, va fer el recorregut i, en un moment determinat, va efectuar la seva parada i es va establir una rotllana. [...] En un silenci oportú, jo vaig dir al Gallego [delegat provincial del Ministeri d’Informació i Turisme] que no entenia per què no deixava publicar el meu ingenu pregó de roses al Semanario. [...] El Néstor Gallego va donar, no sé per què, una ullada a l’entorn i va ordenar al Carles Giró:
Giró: publique el sermoncito de Amorós.
Ho va dir de forma tallant i també ben audible. El Giró, amb gran sorpresa meva, va remugar.
Bueno. Esto sería sentar un precedente.[21]

Amorós ens explica el seu constant estira-i-arronsa amb Carles Giró, de vegades carregat d’humor negre:

El primer símptoma que les coses anirien maldades es va fer evident al número extraordinari de la festa major de Sant Pere, un mes després de les primeres minses concessions. Carles Giró ens va obsequiar amb el seu primer editorial en català, un editorial que, simulant un elogi al sant patró maltractat pel calamitosos fets de la revolta, no era altra cosa que un gran elogi al dictador, al general Franco, pronunciat en la llengua —molt més maltractada en profunditat del que fou el sant per la iconoclàstia dels incontrolats— perseguida i humiliada per ell i els seus de forma obsessiva al llarg de tots els anys que va durar el seu mandat. Giró deia a l’editorial, fet en to gemegós: “Com ens plau de retre en la nostra llengua homenatge a Franco”. Era la seva revenja. Havia hagut d’afluixar una mica, contra la seva voluntat, però allí teníem el seu rebot. Era la primera vegada que llegíem un elogi del despòtic caudillo en català. Semblava un sacrilegi. Potser ho era.[22]

Val a dir, però, que els retrats d’Amorós intenten comprendre cada persona, els motius de la seva actuació, l’origen de les seves idees, per  aberrants que li semblin al mateix narrador. En el cas de Carles Giró, però, la conclusió no podia ser cap altra:

 Era un immobilista, un integrista, un fonamentalista, un conservador de pedra picada. [...] Per tant, actuava i s’expressava com un franquista radical, vull dir total, sense fissures, i ho era perquè el franquisme facilitava la solució més a mà i més sòlida per a protegir, per a salvaguardar la religió i l’església tal com ell les concebia. A mi em va dir i em va repetir, al llarg de la nostra relació, que acceptava el franquisme no pas com a règim ideal, sinó com el millor règim possible per a garantir mínimament els seus ideals, els seus esquemes morals i el que necessitàvem tots plegats, i, en el seu llenguatge, volia dir tots els espanyols. Ell, si l’hagués pogut modificar, [...] l’hauria fet, encara, més rigorós i més coactiu que el que patíem.[23]

Pot semblar que una persona així, síntesi de Simó de Montfort i de Torquemada, que Amorós descriu com a servil, inquisidor, sectari i, nogensmenys, d’enorme complexitat[24], només pot existir en el món de la caricatura. Evoca la sèrie “Martínez el facha” del dibuixant Kim; però, lamentablement, els que vam conèixer l’autèntic Carles Giró podem donar testimoni que Amorós no exagera gens ni mica.

·           Resignació, enviliment
Un circumstància que es repeteix sovint és la pròpia resignació de les  víctimes del franquisme, que, atordides, semblen haver patit un cataclisme còsmic. Amorós explica que, el 1949, fent el servei militar a Tarragona,

El que em va sorprendre més va ser que quan els preguntàvem [als nous soldats, andalusos] el nom del pare, la meitat del grup [...] deia el nom del pare i, després, afegia un colofó: “fusilado por los nacionales”, com si tingués l’obligació de donar aquella explicació en el moment de detallar la seva identitat, cosa que —l’explicació— possiblement se li havia fet obligatòria en un moment o altre.[25]

D’altres personatges, com la Lucía Cañá o la viuda del Juanito Fontana,  talment sortits d’una novel·la de Marsé, fan la viu-viu a força d’ocultar els propis orígens, cercant al si del règim una mena d’avals aristocràtics. N’hi ha que no volen entrar en aquest joc però també han de recórrer a la hipocresia i a la mentida[26] davant de situacions compromeses:

L’inspector va posar la mà en un d’aquells forats de sota la vella i quasi engrunada escala i va tocar roba. Es va produir l’alerta tot i que només érem ell i jo sols. ”Aquí hay tejidos —em va disparar—. Sáquelos de inmmediato”.
[...] Era una tirada de roba, quatribarrada i no gens descolorida. [...] Li ho vaig explicar: “Es la bandera que en las fiestas nos obligaban a poner [...] durante la República”. [...]
[...] “Quémela ahora mismo”. [...] Pensava que el foc era un menor oprobi. [...] Una vegada més havíem salvat alguna tita de pell.[27]

Al capdavall, acostumats a la paràlisi i al llarg acatament, qualsevol lleu contestació[28] produeix, la primera vegada, un astorament immens:
Es veu que el darrer diumenge [el 1961], a missa, havien sentit l’homilia d’un jove mossèn a Sant Pere:
—Però ¿que es tornen rojos aquests homes, ara? —va dir una, tota esverada.
—No, dona, no. No és res d’això.
La va tranquil·litzar la Maria Rosa, bona modista i filla d’un radical que a còpia d’anar millorant de posició econòmica havia seguit l’evolució     —des de la flamarada fins a la dreta— de l’histriònic Lerroux.
—Aquests són dos o tres xitxarel·los que l’Amorós entabana. Tot plegat, no res —va sentenciar la Maria Rosa.[29]

·           Fi de cicle
Als anys seixantes, les noves generacions que no han viscut el terror dels primers anys de la postguerra tenen una altra mentalitat, tot i que l’aparell repressor del franquisme segueix igualment operatiu. Els fonamentalistes comencen a ser titllats de nostàlgics pels mateixos franquistes que contemplen la possibilitat d’un fi de cicle. Mentre diversos sectors del règim lluiten pel poder, Franco cada vegada està més aïllat. Hi contribueix el maniàtic entusiasme d’ell i de la seva dona per la televisió.[30]
El 1973, Amorós conversa amb Enric Fontana Codina, quan feia poques setmanes que havia deixat de ser ministre, dels anomenats  tecnòcrates. Havien estat companys d’estudis a l’institut de Reus. Fontana  explica que cada ministre

estava esgarrifat d’imaginar el significat de la paraula cese. Doncs amb aquest estat d’ànim, un dia l’Enric va ser cridat, sense que li toqués en l’ordre establert, a despatxar amb el caudillo; ell l’anomenava així. Sorprès i alarmat i rumiant quina cagada hauria pogut amollar sense proposar-s’ho, va inquirir a la secretària que li aclarís quin ministre despatxaria darrere d’ell perquè l’havien convocat a la primera sessió. “Cap —li van contestar—; el caudillo dedicarà la tarda a vostè sol.” L’Enric, segons ens va contar, va perdre la serenitat —tot i la seva flegma— i la tranquil·litat, cosa inconcebible en la seva persona.
[...] El caudillo li contestava distretament; amb prou feines se l’escoltava. Quan es feren dos quarts de vuit el féu entrar més endins, fins al darrer racó de l’enorme despatx, un racó tapat amb una cortina. El mateix personatge va descórrer la cortina i va aparèixer un televisor.
“Fontana. Usted es el único hombre que tengo en el gobierno aficionado al fútbol. Hoy vamos a ver el partido del Madrid. [...] De hoy en adelante, será mi compañero de tribuna.”[31]

Amorós afegeix que quan “feia poc que Franco l’havia dinyat”, Enric  Fontana va parlar a Reus amb l’antiga secretària del seu pare:

L’Enric l’apreciava moltíssim la Teresa i li va dir que si necessitava alguna cosa de Madrid que s’espavilés a dir-li-ho, perquè la corda, el règim s’acabava, que en quatre dies tot se n’aniria a passeig.[32]
. . .

En fi, aquesta bigarrada successió de personatges que Amorós retrata són els homenets del franquisme quotidià, en aquest cas a Reus. Uns s’hi adheriren per vocació o per conveniència, molts s’hi van acomodar com pogueren, d’altres el van patir, alguns hi van alçar en contra el crit de la raó. Amorós ens ha mostrat com tots plegats vam ser víctimes d’aquell règim criminal.


[1]  Stanley G. PAYNE,  “Comentarios a la Sociología del Franquismo, Papers: revista de sociología,   núm. 6, 1977, p. 164. He traduït la cita.
[2]  El conjunt d’obres que la integren són: 
     Històries de la plaça de Prim, Empúries, Barcelona 1997: referides als dos primers terços del segle     XX. 
     El camí dels morts, Pragma, Reus 2006: referida al període 1931-1941. 
     Temps estranys. Llibre primer, 1941-1950, AER, Reus 2000. 
     Temps estranys. Llibre segon, 1951-1960, AER, Reus 2002. 
     Temps estranys. Llibre tercer, 1961-1975, AER, Reus 2004. 
     Plou, però plou poc. Dels darrers anys de la dictadura franquista a Reus, ECL, Reus 2007.
[3]  La segona i la tercera están incloses al volum III de la seva Obra Completa (Ajuntament de Reus, Reus 2009). Les tres darreres al volum IV (Ajuntament de Reus, Reus 2010). La primera està anunciada a l’encara no publicat volum V. D’ara endavant em referiré a aquesta Obra Completa amb les inicials OC.
[4]  “Tot això no tindria altre mèrit, si és que l’aconseguís obtenir, que el d’arribar a salvar de l’oblit alguna circumstància, algun detall, algun perfil personal que val la pena de recordar i que amb la riuada dels anys podria esborrar-se fàcilment”, OC III, p. 420.
[5]  “Sóc un admirador de Pla, de com interpreta i explica les coses […] i el voldria sovint per mestre”, OC IV, p. 834.
[6]  “Aquell segrest de la dignitat cívica, que va durar quatre dècades, va deixar la gent del nostre poble  –a tothom– desvalguda, inerme, sense elements per regenerar-se –parlo dels vençuts i dels teòrics vencedors”, OC IV, p. 46.
[7]  OC IV, p. 491.
[8] Fascista fue la perennización política de la guerra civil, declarando enemigos –en el sentido de Carl Schmitt– y herejes modernos –en el sentido en que lo fueron, en el auge histórico del nacionalcatolicismo, los juadaizantes– a cuantos estuvieron al lado de la derrotada República”: José Luis L. ARANGUREN, Qué son los fascismos,  La Gaya Ciencia, Barcelona 1976, p. 70.
[9]  OC IV, p. 547.
[10] OC IV, p. 807.
[11] Històries de la plaça de Prim, p. 68 i 69.
[12] OC IV, p. 696.
[13] OC IV, p. 817.
[14] Paul PRESTON, Franco, “Caudillo de España”, Grijalbo, Barcelona 1994, p. 971. Tradueixo de l’edició castellana.
[15] “La última capa de la pirámide debe estar compuesta por infraseres, incapaces de toda decisión propia. […] La masa es, en una palabra, el factor antípoda del Dictador. Necesita lo que en el popular lenguaje del fascismo medioburgués español se ha llamado siempre “mano dura”. Los ingobernables necesitan del castigo, del miedo, del palo”: Eduardo HARO TECGLEN, Qué son las Dictaduras, La Gaya Ciencia, Barcelona 1976, p. 22 i 24.
[16] “Per a gairebé tothom, el catalanisme, el liberalisme, l’esquerranisme havien passat a ser carrincloneries incòmodes”: Històries de la plaça de Prim, p. 64.
[17] OC IV, p. 342 i 343.
[18] “El principio fundamental del nazismo  –como el del fascismo y el del franquismo– es el del Fhürertum o Caudillaje. [...] Por virtud de la  nueva organización, todas las empresas fueron declaradas comunidades de un Fhürer –el jefe de la industria– y su séquito de empleados y obreros. [...] Llevó a cabo, muy planeadamente, la destrucción de los sindicatos y consistió, pues, en antisindicalismo, en des-sindicalización. [...] Alienado por completo de la conciencia proletaria [...] sólo  significaba [...] un vago interés por la promoción del bienestar obrero”: Qué son los fascismos, p. 34 a 37.
[19] OC IV, p. 649 a 663.
[20] OC IV, p. 127.
[21] OC IV, p. 129.
[22] OC IV, p. 131.
[23] OC IV, p. 124.
[24] OC IV, p. 126.
[25] OC III, p. 659.
[26] “També és necessari el coratge per a dir la veritat sobre nosaltres mateixos, sobre nosaltres, els vençuts. Molts, que són perseguits, perden la facultat de reconèixer els propis defectes”: Bertolt BRECHT, Cinc dificultats per a escriure la veritat, Edicions 62, Barcelona 1972, p. 8.
[27] OC III, p. 723 i 724. 
[28]El fascismo no quiere atentar seriamente contra las condiciones sociales ni destruir las contadicciones en la misma realidad social [...]. Por esto la crítica del lenguaje fascista ha de encontrar, tras la forma retórica, el contenido social”: Pere BONNÍN, Así hablan los nazis, Dopesa, Barcelona 1973, p. 91.
[29] OC IV, p. 626.
[30] Franco, “Caudillo de España”, p. 893 i 926.
[31] OC IV, p. 318 i 319.
[32] OC IV, p. 319.
 ____________________________________________________ 


NO HI HAVIA RES A DIR



(text del programa de mà)

L'espectacle que es presenta sota aquest títol es basa íntegrament en textos de Xavier Amorós. La primera part combina proses, procedents del seu llibre de memòries L'agulla en un paller, amb poesies. L'hem titulada "Els homenets de Xavier Amorós" perquè conté, substancialment, anècdotes, els protagonistes de les quals es van encongir de manera ostensible sota el règim dictatorial que els tocà viure. El muntatge té com a punt central el moment del final de la Guerra Civil, el 1939. La segona part es titula "Xavier Amorós en clau de sol" i inclou la interpretació cantada i musicada de set poemes del nostre autor.
Xavier Amorós, nat a Reus el 1923, es donà a conèixer majoritàriament com a literat amb els seus tres únics llibres de poesia, escrits entre el 1959 i el 1964. Ara, la seva obra més voluminosa és el colossal reguitzell d'intenció memorialística que va començar a publicar vint ants més tard, el 1985. El darrer lliurament és del 2007, i posteriorment els ha aplegats tots en un sol corpus, amb el títol dalt esmentat de L'agulla en el paller. Val a dir que, col·lateralment, també ha exercit de periodista, amb una vasta producció d'articles, amens, elegants i substanciosos.
No obstant, tota la varietat i l'alternança descrites queden unificades del tot si es té en compte el sentit global del conjunt de la seva obra, que no és altre que deixar constància de les vivències del seu periple vital, centrades sobretot en el relat de les circumstàncies culturals i polítiques del període que comença amb la proclamació de la II República i acaba amb l'esperpèntica defunció de qui va gosar apel·lar la Gràcia del Totpoderós per exercir de cabdill, i sense posar-se mai en política.
No podem oblidar com van ser de sinistres els trenta-sis anys finals d'aquesta etapa per fer-se càrrec de la pretensió de Xavier Amorós: "Aquell segrest de la dignitat cívica, va deixar la gent del nostre poble –a tothom– desvalguda, inerme, sense elements per a regenerar-se."
Però si admirem el coratge literari de Xavier Amorós per dir la veritat davant de tanta ignomínia, també cal el coratge d'acceptar que aquesta veritat no pot amagar la realitat de tants silencis resignats: "No hi havia res a dir , i ningú/ no deia res; aquesta és la veritat", ens recorda.
Antoni Nomen
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada